dimecres, 20 de juliol del 2016

5 - Hemodiàlisi



Jo havia triat estar en el programa de DPCA que són les sigles de Diàlisi Peritoneal Continua Ambulatòria. Però com que els meus ronyons deixaren de funcionar abans que el catèter que duia a l’abdomen estigués operatiu em van enviar d’urgència a hemodiàlisi amb un catèter escandalós i suplementari enganxat a la jugular.

Hi vaig estar poc, en hemodiàlisi, un parell de setmanes, però el suficient com per a saber de què tractava.

 
Havia elegit la Diàlisi Peritonial i no pas l’hemodiàlisi per un tema de comoditat ja que permetia seguir fent una vida menys depenent de l’hospital i a banda, es podia tenir més llibertat amb la dieta que en hemodiàlisi on eixes coses  són molt més estrictes. A banda del fet que era una tècnica prou innovadora i et regalaven un llibret blau amb instruccions en forma de còmic que protagonitzava un homenet molt simpàtic que feia la diàlisi sense perdre el somriure.


Quan encara no sabia ben bé el que era la diàlisi peritoneal, se’m van explicar que, el primer que havia de comprendre era que hauria de tenir una higiene de vida extraordinària. No sols un règim estricte consistent en una alimentació cuidada, sense sal que disparés la tensió i ajudés a l’acumulació de líquids, una medicació de presa imprescindible i uns horaris estrictes que fregaven la disciplina militar, sinó que també físicament: Havia de defugir llocs amb molta pols, bruts, i hauria de viure en un mitjà asèptic. Totalment incompatible amb els femers que solen ser els pisos d’estudiants, almenys els que jo havia conegut. Tampoc podia ja fer esforços físics doncs anava a tenir un tub clavat a la panxa que era susceptible de patir d’anys.

Més endavant, amb el temps ja coneixia els límits de tot allò, i vaig tornar a fer les meues excursions i una vida el més normal possible. Amb les bosses de diàlisi darrere, això sí.
Però en aquells primers dies em van posar unes regles estrictes. Em van pintar una vida tan increïble i allunyada de la que jo havia viscut, que dins del meu cap vaig fer aquesta llista:


Acampades  
Banyar-me (ni al mar, ni al riu… sols podia prendre dutxes i per higiene n’havia de fer una diària)
Escalada
Bicicleta  
Tindre tractes amb animals domèstics
Tindre tractes amb humans d'higiene dissoluta
Viure en pisos d’estudiant guarros  
Córrer fons  
Vetlar i matinar al meu aire
Fer coses siderals  
Sortir a celebrar el meu aniversari durant dos mesos
Menjar el que em donés la gana (i això incloïa el món)


Així que vaig tornar a viure a casa els pares.


Les dues setmanes que vaig estar en hemodiàlisi foren suficients per a saber que la meua vida anava a ser una merda immensa i limitant. Una condemna. Però això sols ho sabia jo i en virtut al pacte amb la vida DOS acudia a les sessions en solitari, amb humor i un somriure.


Per a explicar-vos com va això de hemodiàlisi us parlaré primer de “la bàscula”.

La bàscula és per on havies de passar en acabar cada sessió de cinc hores de diàlisi. Era una bàscula normal, com les que tenim al bany. Allà les infermeres et pesaven i ho anotaven en una llibreta. os dies després,  en arribar a la següent sessió et pesaven de nou. Miraven la llibreta i la diferència de pes entre una anotació i l’altra era el líquid que t’havien d’extreure. Llavors programaven la màquina per a tal efecte. Generalment en tres dies portaves un parell de quilos de líquid retingut al cos.

La sala de diàlisi la compartia amb molts altres pacients. De tots jo era el més jove i l'únic amb l'exentircitat de fer la diàlisi pel coll. La resta duia  fístula i els braços destrossats a causa d'haver estat punxats infinitats de voltes per a connectar-los a les màquines. La majoria deixava les vendes amb les que amagaven els braços deformats i plens d'hematomes de les mirades de la gent del carrer, penjant amb cura dels braços de les butaques. Com que és un tractament bastant violent, i que deixa al personal atovat, allí es parlava poc. L’únic soroll que s’escoltava, a banda d’una televisió que estava sempre en marxa però que ningú mirava, eren els gemecs d’algun pacient i el dels xiulits infernals de les alarmes de les màquines. 
Les persones, mentre ens treuen els cinc litres de sang que tenim de mitja al cos solen adormir-se. Llavors, les infermeres, sempre amables, ens tapaven amb grosses mantes perquè hi havia un moment que es pateix molt de fred. Després, en despertar, ens donaven una espècie de desdejuni: Una tostada amb melmelada i un succedani de café i, després de “la bàscula” adéu, fins d’ací a dos dies.

Com que vivia a casa els pares i aquesta estava a noranta quilòmetres de La Fe Vella, agafava dos autobusos i un tren per tornar-hi. Sempre acabava la diàlisi en un estat d’esgotament important però com estava extremadament brau, aquells desplaçaments no suposaven un gran pes.
Afortunadament sols foren unes sis sessions, les que vaig fer en hemodiàlisi.

Entre diàlisi i diàlisi, de vegades, sortia de casa per anar a veure als amics del poble. Ho feia seguint un ritual que incloïa el fet de preparar les vendes de l’abdomen que protegien el catèter de la peritoneal que encara no estava operatiu.
Durant l’ingrés en el qual me l’implantaren em varen explicar tot de consells per a mantenir net l’orifici per on eixia el tub. I havia d’esmerar-m’hi molt.
L’encarregada d’ensenyar-me a fer-ho es diu Marina, la infermera de peritoneal a qui, amb el temps, vaig acabar per agafar molt d’afecte. Va ser com una segona mare. És una dona robusta amb qui encara mantinc relació doncs encara hui, quan vaig a revisió a la Fe Nova, passe per diàlisi a fer-li la visita. Segueix com sempre encara que em sembla més cansada. Té els cabells negres als quals, i de l’últim cop que l’he vist, l’edat li n’ha fet grisejar-ne alguns. Sempre l’ha dut tallat en mitja meleneta. Té els llavis prims i la cara plena de pigues però el seu tret més característic són uns ulls riallers i ametllats, amb les parpelles superiors que  queden quasi ocultes per les celles; fines i cuidades. Abans també anava de visita a veure al doctor Alvariño, a qui vaig "perdonar" de seguida el turment passat per la implantació del catéter a la jugular. Com no fer-ho si era una persona asserenada, molt propera i amb un humor que a mi m'agradava molt? Però l’últim cop em van dir que, junt a uns quants doctors de trasplantament, l’havien pre-jubilat i no he pogut acomiadar-me d’ell.

Mentre Marina em donava instruccions, per a netejar el catèter, jo evitava mirar-lo. Imaginava que havia de ser com tenir un ferro clavat i em resultava violent.

Recorde el primer cop que ens vam conèixer, el catèter abdominal i jo. Estàvem a la dutxa. Llavors em vaig armar de valor i vaig mirar cap avall. El tub sortia directament de dins del meu abdomen, al costat dret i el connector on hauria d’endollar les bosses de diàlisi de les que us parlaré més endavant, de color roseta, penjava pel seu pes i pel pes de l’aigua, deixant a la vista un forat de la grandària d’una moneda de dos cèntims…
Em vaig marejar i vaig haver de seure a la banyera.


No feia mal. Feia impressió.

Sortia de casa després del ritual de neteja amb el catèter ben tapat per uns bendadges i un gros pegot de vendes al coll que, al seu torn, cobrien el catèter que m’havia instalat el doctor Alvariño i per on estaven hemodialitzant-me. Un sistema provisional i complicat que, segons em contaren  anava a buscar la sang directa al cor, a l’espera de què fos operatiu el peritoneu on tenia el catèter. Anava al poble en autoestop, fent el camí que abans havia fet corrent o en bici.

Encara recorde les mirades aprensives d’alguns amics. A mi també me fa impressió de recordar i encara em sorprenc com hi havia cotxes que em paraven, amb aquella andròmina extravagant al coll.

Però no era cas de quedar-se tancat a casa amb vint-i-dos anys. Encara em trobava bé.

Tot i el zel que hi posava perquè no s’infectés el catèter abdominal, el que duia al coll va acabar infectant-se.

Quan dus algun tipus de ferida oberta, l’has de netejar molt bé amb Betadine o aigua oxigenada i cobrir-la amb apòsits nets. La del coll, no obstant això, no podia curar-me-la jo, eren les infermeres cada dos dies qui ho feien i me’l canviaven per un de nou. Un dia, em van posar un esparadrap que no aguantava bé i a la vesprada duia el tub penjant.


Allí es va infectar. Així que a les ultimes diàlisi, a més de netejar la sang del meu cos hagueren de donar-me un bon repàs d’antibiòtics.

Però tot va sortir de meravella.

Un dia, el doctor Alvariño, amb el seu aire despistat i actitud pausada, em va dir que anàvem a començar amb la peritoneal. Marina s’encarregaria d’entrenar-me perquè la pogués fer jo sol a casa.


Tot estava a punt per viure una condemna de tres anys plena d’aventures.


Les fotos d'aquest post han estat extretes d'Internet. A la àpoca les càmares de fotos eren de 24 i s'havien de portar a revelar, motiu pel qual et repensaves molt a què fer-li una foto i a què no. 
A la diàlisi, justament, no se'm va ocórrer. Mai hauria pensat escriure sobre ella.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si vols pots compartir el contingut del bloc, clicar al +1 o deixar un comentari. Moltes gràcies per llegir-me!