11- A l'hospital

Em van trasplantar el teu ronyó el dimarts 2 d'octubre de 2000 a les sis del matí. L'esquerre. Dimarts dormia un son induït i sense somnis. A la nit vaig despertar, el temps just per saber que em quedava sol a l'habitació dels trasplantats. Treien a Mariangeles, la meua bessona de ronyó, aquella que duia el teu ronyó dret perquè havia sofert algun tipus de complicació. Se l'emportaren a l'UCI. En un altre moment vaig entreobrir els ulls. No sé si era de dia o de nit. Al peu del llit estava la meua àvia, "memé", morta feia nou anys. Era Mémé que dins els meus somnis narcòtics em feia una visita. En silenci. Agraït vaig tornar a tancar-los.p

Tu,

Dimecres 3 vaig DESPERTAR. En majúscules. Tot i que encara entrava i eixia del son segons anaven administrant-me la morfina i el còctel de medicaments que actuaven contra el dolor, quan despertava era per sentir-te. Et notava, poderosa, donant-me vida des de dins meu. De dins cap enfora. Et sentia; físicament. Estaves, a l'esquerra del meu melic i a la part baixa de l'abdomen, enganyant al meu cervell que ni de dimensions ➡ ronyons ni trasplantaments no en sabia. Per a ell, la sensació era com si els cirurgians m'hagueren posat una pilota de tenis allí. Així em feia visualitzar-te el meu cervell ignorant! Després de molts mesos intoxicat, tu (el teu ronyó), li aportàveu sang neta perquè ell et pensés de nou. Perquè tornés a imaginar coses. Perquè despertés. Estaves eliminant totes les toxines del meu cos. Totes les restes de rebuig que la diàlisi peritoneal ja no eliminava i que havien estat a punt de matar-me. Del minut u el teu ronyó les havia estat filtrant. Així m'ho digueren els metges mentre abandonava els braços de la Mort en els que m'havia abocat la malaltia. El dos d'Octubre del 2000, havia renascut. Gràcies a tu. I gràcies al fantàstic equip de trasplantament renal de la Fe, Al Dr Alvariño, al doctor Sànchez i a tots els de coordinació de trasplant que ho feren possible.

Nosaltres,

Després de sentir i conèixer el teu ronyó, va venir el torn de pensar en tu. Jo començava a viure. Perquè passés això, necessàriament tu ja no estaves en aquest món. Tanmateix vivies en mi! No hi havia, de fet mai no hi hauria, un jo, ... A partir d'aquest moment hi hauria un nosaltres.

Em feies reviure! Feia estrany de pensar. Tan sols una setmana abans estaves viva i jo em moria. Ara era al revés. Estaves morta i jo renaixia. Hi vaig pensar molt en això. Donant les gràcies pel teu gest altruista. A tu. A la teua família que va firmar el consentiment en el terrible moment en el qual els digueren que havies mort i els demanaren si volien donar els teus òrgans. Vaig compartir el dolor de la pèrdua. Després del moment de donar gràcies vingué el moment de sentir-me malament. Doncs mentre jo reviscolava segon a segon una persona havia deixat aquest món. Vaig tenir el meu propi debat intern. Era inevitable tenir algun sentiment de culpa però al mateix temps una alegria immensa que anava creixent dins de mi. Podia tornar a pensar! Volia fer-ho!
Ja fa setze anys de tot això i no t'he oblidat. Sóc viu gràcies a tu i per això et recorde sovint.

T'escric en femení perquè el teu ronyó va néixer i créixer en un cos de dona. Les donacions en Espanya són sempre anònimes, però en un trasllat d'hospital en el qual em vaig endur el meu expedient em vaig assabentar d'aquest detall.

—Eres una dona! Ho sabia!

Morires a l'edat de quaranta-un anys, l'edat que tinc jo ara.
És curiós. Mai havia pensat escriure les meues vivències com a malalt renal, el meu trasplantament ni compartir-lo amb el món i ho faig ara. Setze anys després. A l'edat que tu tenies quan vas morir.

Pel que em van contar, aquella nit del 2 d'octubre de 2000, a l'Hospital La Fe es feren diversos trasplantaments, va ser una nit moguda. Amb el teu gest anaves a caviar la vida d'almenys cinc persones.

Estar viu és meravellós! Tornar a néixer és inexplicable.
Recorde que escoltava música amb un walkman i m'esborronava! La sentia profundament.
La VIDA s'obria pas de nou dins de mi.
Aquelles coses siderals, com anar en bici o córrer fons que havia fet de jove quedaven ridícules al costat de la sobtada injecció de vida que estava rebent...
I el teu ronyó vinga pixar.

Reviure, Reviscolar,

Les infermeres entraven a l'habitació i buidaven la bossa que tenia al peu del llit i que, per mitjà d'una sonda que m'havien posat al pito, recollia el pixum. Cada dues o tres hores omplia la bossa d'uns dos litres de capacitat. I s'havia de buidar.

— ¡Te han puesto un riñón turbo!— bromejaven les infermeres— estàs batiendo el récord de la planta.

Al final pixava tant i estava tan viu que dimecres per la vesprada vaig provar d'alçar-me a buidar jo mateix la bossa, en part també per no haver d'estar trucant el timbre, que avisava a les infermeres, cada dos per tres.
La mare havia marxat a casa. Ara jo estava trasplantat i seguint el pacte amb la vida DOS els havia demanat a tots de marxar. Allà no podien fer res. Per la incomoditat dels llits auxiliars, ni dormia ella ni ho feia jo. Hi havia un fantàstic equip d'infermeres i infermers i m'havia d'espavilar sol. I vaja que tenia ganes de fer-ho!
Amb lentitud em vaig escorar del llit fins a posar el peu a terra. Gràcies a la morfina i al còctel de drogues no em feia massa mal encara que no podia posar-me recte i estava marejat. Doblegat, com si parés l'orella per escoltar els secrets que guardava el pis gris de l'habitació dels trasplantats, em vaig arrossegar fins al bany. Estava sondat, portava un embalum de goters i bombes d'infusió i em trobava brut; ple de Betadine i la bata blava tacada de sang. Vaig buidar la bossa plena al vàter. Llavors, sobre una cadira, vaig veure que hi havia un pijama de recanvi. El vaig agafar.
Perquè no dutxar-me? No em podia llevar la bata, ja que els goters ho impedien així que vaig ficar mig cos a la dutxa.
L'aigua calenta sobre la pell em va semblar la sensació més meravellosa del món. Tot i haver de fer malabars amb els goters i la bossa de la sonda em vaig llavar el cap i tot.
Llavors una infermera va entrar a l'habitació i com que no em trobava al llit es va posar a cridar el meu nom, neguitosa.

— ¡Aquí! — li vaig respondre col·laborador des del bany.
—¡Estàs loco!—em va dir molt enfadada mentre entrava bruscament al lavabo — ¡Te pueden saltar las grapas! ¡Si es que te acaban de operar, alma de cántaro!

Jo ja m'havia eixugat amb la tovallola i somreia amb la mirada tèrbola. Sense aconseguir posar-me el pijama i ajudat per la infermera vaig tornar al llit. Una sort. Estava tan marejat que sol no haguera pogut fer-ho.

—¡És la primera vez que alguien trasplantado se ducha a los dos dias del trasplante!— anava dient-me.

No seria l'únic récord de planta que tu i jo batríem en aquella estança hospitalària. Com llegireu més endavant, pixar nou litres al dia no està a l'abast de molts.
Un cop vaig descobrir que podia caminar, cada volta que podia, eixia del llit i m'estava assegut a la cadira. També em vaig proposar menjar tot el que em portaren. Tenia un apetit voraç i havia d'ajudar-te a filtrar. Volia que no et faltes de res dins de mi. A canvi tu, el teu ronyó, m'ajudàveu a pensar. I em recuperava molt de pressa.
Em van venir ganes d'escriure cartes. Divendres vaig demanar uns fulls i em vaig muntar un despatxet amb la tauleta de nit. Allà escrivia. Com que estava sol en l'immensa habitació, podia concentrar-me entre recanvi i recanvi de la bossa. De totes les escrites tan sols en vaig enviar dues.

I de sobte vaig començar a tornar a sentir interés per les noies. La libido em va vindre a trobar de manera inesperada. Em vaig sorprendre doncs ni en el temps de les meues millors actuacions de joventut havia estat tan interessat en el tema.
Ara, m'enamorava de totes les infermeres, de totes les zeladores, de totes les auxiliars de clínica, de les doctores... en resum; de totes les noies que entraven a l'habitació. Feia quatre dies que m'havien trasplantat i de sobte tenia interés en les noies! Un interés franc i desconegut. Amb les noves hormones alterades flirtejava amb el personal femení traent el meu arsenal d'oratòria rovellat.

Encara duia el catèter de la diàlisi. No el lleven fins al menys tres mesos després el trasplantament per, en cas d'haver un episodi de rebuig agut, poder tenir un mecanisme per a dialitzar a la persona trasplantada. Tot i que en el meu cas, ens ho jugàvem a una carta doncs el mecanisme del meu peritoneu estava estropejat. Però, per protocol, conservava el catèter; sobresortint pel meu costat dret. I continuava necessitant cures diàries.
Hi havia una infermera de cabell negre que venia de quant en quant a netejar-me la ferida. Era l'única que ho feia amb una delicadesa extraordinària i amb els seus dits exquisits.

— Me gusta que seas tu quien me cura. Me cuidas como si fuese de cristal.

La infermera es va posar roja i somrient amb vergonya em va mirar tímidament.
Jo em sentia estupendament i com que en un hospital hi ha poc per fer esperava el dia que li tocava venir a curar-me a la infermera de dits delicats.

Objecte d'exposició,
Al tercer dia va entrar a l'habitació el doctor Sánchez seguit d'una comparsa d'estudiants de medicina. Totes noies.
Em van trobar al llit, escoltant música, embadalit. Després d'un breu intercanvi de paraules sobre com em trobava i mentre les estudiants es posaven en cercle al voltant meu, el doctor d'una revolada em va llevar els llençols amb l'objecte de mostrar la meua cicatriu i parlar coses de metges.
Sota ells estava jo, nuet. A causa dels goters encara no havia pogut desfer-me de la bata blava ni posar-me el pijama i encara la duia enrotllada al braç.
Mentre el metge parlava vaig observar que l'interés dels estudiants se centrava més avall del meu melic. Encuriosit i pudorós vaig mirar al meu torn i em vaig posar a riure:
Tres anys curant-me la sortida del catèter amb Betadine i aigua oxigenada m' havien descolorit la meitat dreta dels pèls del pubis, deixant-los de color ros pollastre.
Supose que la distracció que els causava aquella visió va fer que les estudiants no prestaren massa atenció al que els xerrava el doctor Sánchez. Degueren eixir d'allí creient que aquell que s'havia posat vermell com un tomàquet i reia nerviós no era més que un paio excèntric.
Quina vergonya vaig passar! I quin mal. Quan portes 21 grapes a l'abdomen no pots riure. Encara que en tingues ganes.

Per aquells dies, decidiren llevar-me la morfina, doncs era una droga potent amb el poder de crear dependència.
Llavors els punts van començar a estirar-me de veritat. Era dolorós i molest, tot i això, caminant doblegat com una corbella amb potes, una setmana després del trasplant ja passejava pels corredors de La Fe. Rebia les visites dels meus amics a la saleta del final d'aquest i, fins i tot, posant-me un pantaló i una camisa, havia ja fet una escapada a l'exterior.
Quina meravella. Quina vida hi havia allà fora! I quina llum! L'experiència compensava l'esbroncada que em va pegar en tornar la infermera en cap, que em va dir que jo estava sota la seua responsabilitat i, si per anar a fer el bambau, em passava qualsevol cosa, li podia caure el pèl.

No vaig tornar a botar-me les normes.

Dilluns, set dies després del trasplantament parlaven ja de donar-me l'alta però el metge que l'havia de firmar se n'havia anat de pont pel 9 d'octubre i no tornaria fins al dijous 11. Hauria doncs d'esperar.

Feia una setmana que estava sondat, al no estar el metge ningú es responsabilitzava de llevar-me la sonda i començava a ser francament una molèstia. Cada matí tenia el pito més inflamat. Semblava una albergínia i em feia un mal terrible, però al no haver-hi cap metge que ho autoritzés no em llevaven la sonda. Era una tortura. No em deixava dormir i mentre, vinga omplir bosses!

Finalment dijous vingueren els que havien estat de pont. A les set del matí es va obrir la porta de l'habitació. La cara de la infermera (aquella que havia mesurat la velocitat de coagulació la nit del trasplantament) va ser de sorpresa immensa...

—¡Dios mío! ¡Te hemos desidratado! — va exclamar. Encara estava molt morena i tenia un aire simpàtic.

Pixar nou litres al dia era un record de planta però no era normal. Sense cap metge que supervisés la medicació, havien continuat administrant-me unes pastilles per a orinar. I baix el seu influx estava omplint bosses i més bosses.

Enretiraren de seguida la medicació i el mateix dia va venir un infermer amb qui sempre feia broma.

— Te voy a quitar eso— em va dir en referència a la sonda.— Cuenta en voz alta hasta tres.

I quan anava a dir dos, d'una estirada em va fer vore els estels. Ell somreia amb la sonda a la mà. Aquella sonda pot ser siga la cosa més dolorosa que mai m'han llevat. L'infermer es reia de bon gust. Deia que ja sabia que això feia mal, ja, i que si m'ho hagués dit jo m'hauria negat a què me la llevaren sense anestèsia.

Recuperació,
De seguida em van posar goters amb sèrum fisiològic per a rehidratar-me, em feien beure molta aigua i canviaren el menú per unes sopetes que havien de tornar-me tots els líquids que havia pixat. Huria de quedar-me encara uns dies però, lliure de la sonda podia deambular al meu aire pels corredors.

I així, dues setmanes després del trasplantament, un dilluns, van considerar que estava en perfectes condicions per anar a passar la convalescència a casa.

Eixir de l'hospital va ser una festa. El pare ens convidà a dinar a un restaurant al Saler i tot i que no recorde el menú, si sé que en vaig gaudir enormement... després de quatre anys tornava a menjar amb sal!

Aprofite el text per agraïr de tot cor als enormes profesionals que feren possible el meu trasplantament. Més enllà de les anècdotes. Des del personal auxiliar fins als metges. moltes gràcies. Sense vosaltres jo no seria possible.

10 - Què és un trasplantament?

Abans de continuar amb el meu relat, torne a fer un incís, aquest cop tècnic, per a explicar el que és i com funciona un trasplantament.

Tota la informació ha estat literalment extreta de la pàgina que té la Fundació ALCER,  que lluita contra les malalties renals en l'àmbit del territori i a qui agraïsc la feina que fa.

És una web molt completa on podeu trobar tota la informació relativa a la malaltia renal, tipus de tractaments i dietes, places de diàlisi per si, estant en algun dels programes voleu marxar de vacances i un munt d'informació que l'any 1995 no teníem a l'abast.

Aquest és l'enllaç:

http://alcer.org/federacionalcer/

En primer lloc faré un breu apunt: Es diu trasplantament, no transplantament.
És un error freqüent, de fet, la paraula “transplantar” no existeix en el diccionari.

I què és un trasplantament?

En un trasplantament es substitueix un òrgan o teixit malalt per un altre que funcione adequadament. Hui en dia constitueix una tècnica molt desenvolupada que aconsegueix resultats fabulosos per als receptors. Això no obstant, necessita obligatòriament l'existència de donants. Sense la solidaritat dels donants no hi ha trasplantaments

Espanya és el país amb major tassa de donacions de tot el món, Les donacions es realitzen de manera altruista i tot el procés està cobert pel sistema nacional de salut. Aquestes bases de funcionament ens proporcionen el privilegi de tindre major possibilitat d'obtenir un trasplantament en cas necessari. El model espanyol de funcionament dels trasplantaments és considerat un model a seguir i, de fet s'està implantant en gran part del món.
Però ser un model de solidaritat no pot servir-nos per a girar l'esquena a la realitat. Cada dia hi ha més persones que necessiten ser trasplantades per a continuar vivint. Aproximadament el 10% dels receptors moren mentre esperen rebre un òrgan.

La donació i el trasplantament es troben regulats per la Llei de Trasplantaments que garanteix entre altres, dos aspectes fonamentals:

1- Altruisme de la donació. Ningú pot donar ni rebre un trasplantament amb altres intencions que no siguen la solidaritat altruista
2- Equitat en l'Accés al trasplantament. Tots tenim el mateix dret i les mateixes possibilitats de rebre un trasplantament, independentment del nostre lloc de residència o qualsevol altra conjuntura personal. Això és així perquè existeix una xarxa nacional de coordinació i trasplantaments sotmesa a rigorosos controls per a verificar la igualtat de tots els ciutadans.

Qui té accés a un trasplantament?

Persones malaltes que sofreixen un mal irreversible en els seus òrgans (fetge, cor, pulmó, intestí, pàncrees i ronyó) i no poden guarir-se amb cap altre tipus de tractament.

El trasplantament és l'única solució per a evitar-ne la mort o per portar una millor qualitat de vida. Cada pacient inclòs en la llista d'espera és valorat de manera individual per l'equip de trasplantaments del seu hospital de referència. Ells millor que ningú podran respondre als seus dubtes sobre els possibles tractaments.

Llistes d'espera i criteris d'assignació d'òrgans

Els criteris d'assignació dels òrgans (també anomenats criteris de distribució) es troben a la web d'ALCER...

Amb la finalitat de garantir els principis d'igualtat i equitat els criteris s'estableixen tenint en compte dos aspectes fonamentals: Aspectes territorials i aspectes clínics. Els criteris territorials permeten que els òrgans generats en una determinada zona puguen trasplantar-se en la mateixa zona per a disminuir al màxim el temps d'isquèmia (que és el tems màxim que pot transcórrer entre l'obtenció de l'òrgan i el seu implant en el receptor).
En els criteris clínics es contemplen la compatibilitat donant/receptor i la gravetat del pacient. Existeix un criteri clínic que està per damunt dels criteris territorials, “la urgència 0”. Un pacient en “urgència 0” té prioritat absoluta en tot el territori nacional. Si no hi ha “urgència 0” els òrgans s'assignen respectant els criteris territorials.

L'equip de trasplantament decideix, dins la seua llista d'espera, quin pacient és el més indicat per a rebre l'òrgan seguint els criteris clínics: compatibilitat del grup sanguini, característiques antropomètriques, gravetat del pacient, i fins a 27 factors diferents...
Amb aquest post us pose l'enllaç per si esteu interessats en fer-vos donants d'òrgans.

Fes-te donant http://alcer.org/federacionalcer/hazte-donante/

Contràriament al que es pensa, quan trasplanten un ronyó no lleven els del receptor (a menys que tinguen alguna complicació que faça perillar la salut). El lloc on et posen l'empelt també és insospitat per la majoria de la gent: A fi de tenir un accés fàcil i directe a la bufeta urinària, un ronyó trasplantat es situarà en l'abdòmen, tal i com mostra el dibuix adjunt:

 

imatge extreta d'internet.

 

5 - Hemodiàlisi

Jo havia triat estar en el programa de DPCA que són les sigles de Diàlisi Peritoneal Continua Ambulatòria. Però com que els meus ronyons deixaren de funcionar abans que el catèter que duia a l’abdomen estigués operatiu em van enviar d’urgència a hemodiàlisi amb un catèter escandalós i suplementari enganxat a la jugular.

Hi vaig estar poc, en hemodiàlisi, un parell de setmanes, però el suficient com per a saber de què tractava.

 

Havia elegit la Diàlisi Peritonial i no pas l’hemodiàlisi per un tema de comoditat ja que permetia seguir fent una vida menys depenent de l’hospital i a banda, es podia tenir més llibertat amb la dieta que en hemodiàlisi on eixes coses  són molt més estrictes. A banda del fet que era una tècnica prou innovadora i et regalaven un llibret blau amb instruccions en forma de còmic que protagonitzava un homenet molt simpàtic que feia la diàlisi sense perdre el somriure.

Quan encara no sabia ben bé el que era la diàlisi peritoneal, se’m van explicar que, el primer que havia de comprendre era que hauria de tenir una higiene de vida extraordinària. No sols un règim estricte consistent en una alimentació cuidada, sense sal que disparés la tensió i ajudés a l’acumulació de líquids, una medicació de presa imprescindible i uns horaris estrictes que fregaven la disciplina militar, sinó que també físicament: Havia de defugir llocs amb molta pols, bruts, i hauria de viure en un mitjà asèptic. Totalment incompatible amb els femers que solen ser els pisos d’estudiants, almenys els que jo havia conegut. Tampoc podia ja fer esforços físics doncs anava a tenir un tub clavat a la panxa que era susceptible de patir d’anys.

Més endavant, amb el temps ja coneixia els límits de tot allò, i vaig tornar a fer les meues excursions i una vida el més normal possible. Amb les bosses de diàlisi darrere, això sí.
Però en aquells primers dies em van posar unes regles estrictes. Em van pintar una vida tan increïble i allunyada de la que jo havia viscut, que dins del meu cap vaig fer aquesta llista:

Acampades  
Banyar-me (ni al mar, ni al riu… sols podia prendre dutxes i per higiene n’havia de fer una diària)
Escalada
Bicicleta  
Tindre tractes amb animals domèstics
Tindre tractes amb humans d'higiene dissoluta
Viure en pisos d’estudiant guarros  
Córrer fons  
Vetlar i matinar al meu aire
Fer coses siderals  
Sortir a celebrar el meu aniversari durant dos mesos
Menjar el que em donés la gana (i això incloïa el món)

Així que vaig tornar a viure a casa els pares.

Les dues setmanes que vaig estar en hemodiàlisi foren suficients per a saber que la meua vida anava a ser una merda immensa i limitant. Una condemna. Però això sols ho sabia jo i en virtut al pacte amb la vida DOS acudia a les sessions en solitari, amb humor i un somriure.

Per a explicar-vos com va això de hemodiàlisi us parlaré primer de “la bàscula”.

La bàscula és per on havies de passar en acabar cada sessió de cinc hores de diàlisi. Era una bàscula normal, com les que tenim al bany. Allà les infermeres et pesaven i ho anotaven en una llibreta. os dies després,  en arribar a la següent sessió et pesaven de nou. Miraven la llibreta i la diferència de pes entre una anotació i l’altra era el líquid que t’havien d’extreure. Llavors programaven la màquina per a tal efecte. Generalment en tres dies portaves un parell de quilos de líquid retingut al cos.

La sala de diàlisi la compartia amb molts altres pacients. De tots jo era el més jove i l'únic amb l'exentircitat de fer la diàlisi pel coll. La resta duia  fístula i els braços destrossats a causa d'haver estat punxats infinitats de voltes per a connectar-los a les màquines. La majoria deixava les vendes amb les que amagaven els braços deformats i plens d'hematomes de les mirades de la gent del carrer, penjant amb cura dels braços de les butaques. Com que és un tractament bastant violent, i que deixa al personal atovat, allí es parlava poc. L’únic soroll que s’escoltava, a banda d’una televisió que estava sempre en marxa però que ningú mirava, eren els gemecs d’algun pacient i el dels xiulits infernals de les alarmes de les màquines. 
Les persones, mentre ens treuen els cinc litres de sang que tenim de mitja al cos solen adormir-se. Llavors, les infermeres, sempre amables, ens tapaven amb grosses mantes perquè hi havia un moment que es pateix molt de fred. Després, en despertar, ens donaven una espècie de desdejuni: Una tostada amb melmelada i un succedani de café i, després de “la bàscula” adéu, fins d’ací a dos dies.

Com que vivia a casa els pares i aquesta estava a noranta quilòmetres de La Fe Vella, agafava dos autobusos i un tren per tornar-hi. Sempre acabava la diàlisi en un estat d’esgotament important però com estava extremadament brau, aquells desplaçaments no suposaven un gran pes.
Afortunadament sols foren unes sis sessions, les que vaig fer en hemodiàlisi.

Entre diàlisi i diàlisi, de vegades, sortia de casa per anar a veure als amics del poble. Ho feia seguint un ritual que incloïa el fet de preparar les vendes de l’abdomen que protegien el catèter de la peritoneal que encara no estava operatiu.
Durant l’ingrés en el qual me l’implantaren em varen explicar tot de consells per a mantenir net l’orifici per on eixia el tub. I havia d’esmerar-m’hi molt.
L’encarregada d’ensenyar-me a fer-ho es diu Marina, la infermera de peritoneal a qui, amb el temps, vaig acabar per agafar molt d’afecte. Va ser com una segona mare. És una dona robusta amb qui encara mantinc relació doncs encara hui, quan vaig a revisió a la Fe Nova, passe per diàlisi a fer-li la visita. Segueix com sempre encara que em sembla més cansada. Té els cabells negres als quals, i de l’últim cop que l’he vist, l’edat li n’ha fet grisejar-ne alguns. Sempre l’ha dut tallat en mitja meleneta. Té els llavis prims i la cara plena de pigues però el seu tret més característic són uns ulls riallers i ametllats, amb les parpelles superiors que  queden quasi ocultes per les celles; fines i cuidades. Abans també anava de visita a veure al doctor Alvariño, a qui vaig "perdonar" de seguida el turment passat per la implantació del catéter a la jugular. Com no fer-ho si era una persona asserenada, molt propera i amb un humor que a mi m'agradava molt? Però l’últim cop em van dir que, junt a uns quants doctors de trasplantament, l’havien pre-jubilat i no he pogut acomiadar-me d’ell.

Mentre Marina em donava instruccions, per a netejar el catèter, jo evitava mirar-lo. Imaginava que havia de ser com tenir un ferro clavat i em resultava violent.

Recorde el primer cop que ens vam conèixer, el catèter abdominal i jo. Estàvem a la dutxa. Llavors em vaig armar de valor i vaig mirar cap avall. El tub sortia directament de dins del meu abdomen, al costat dret i el connector on hauria d’endollar les bosses de diàlisi de les que us parlaré més endavant, de color roseta, penjava pel seu pes i pel pes de l’aigua, deixant a la vista un forat de la grandària d’una moneda de dos cèntims…
Em vaig marejar i vaig haver de seure a la banyera.

No feia mal. Feia impressió.

Sortia de casa després del ritual de neteja amb el catèter ben tapat per uns bendadges i un gros pegot de vendes al coll que, al seu torn, cobrien el catèter que m’havia instalat el doctor Alvariño i per on estaven hemodialitzant-me. Un sistema provisional i complicat que, segons em contaren  anava a buscar la sang directa al cor, a l’espera de què fos operatiu el peritoneu on tenia el catèter. Anava al poble en autoestop, fent el camí que abans havia fet corrent o en bici.

Encara recorde les mirades aprensives d’alguns amics. A mi també me fa impressió de recordar i encara em sorprenc com hi havia cotxes que em paraven, amb aquella andròmina extravagant al coll.

Però no era cas de quedar-se tancat a casa amb vint-i-dos anys. Encara em trobava bé.

Tot i el zel que hi posava perquè no s’infectés el catèter abdominal, el que duia al coll va acabar infectant-se.

Quan dus algun tipus de ferida oberta, l’has de netejar molt bé amb Betadine o aigua oxigenada i cobrir-la amb apòsits nets. La del coll, no obstant això, no podia curar-me-la jo, eren les infermeres cada dos dies qui ho feien i me’l canviaven per un de nou. Un dia, em van posar un esparadrap que no aguantava bé i a la vesprada duia el tub penjant.

Allí es va infectar. Així que a les ultimes diàlisi, a més de netejar la sang del meu cos hagueren de donar-me un bon repàs d’antibiòtics.

Però tot va sortir de meravella.

Un dia, el doctor Alvariño, amb el seu aire despistat i actitud pausada, em va dir que anàvem a començar amb la peritoneal. Marina s’encarregaria d’entrenar-me perquè la pogués fer jo sol a casa.

Tot estava a punt per viure una condemna de tres anys plena d’aventures.


Les fotos d'aquest post han estat extretes d'Internet. A la àpoca les càmares de fotos eren de 24 i s'havien de portar a revelar, motiu pel qual et repensaves molt a què fer-li una foto i a què no. 
A la diàlisi, justament, no se'm va ocórrer. Mai hauria pensat escriure sobre ella.