CREAR PERSONATGES AMB ENEAGRAMA

 Crear personajes con el Eneagrama: Herramienta para el Escritor (eneatipos.org)

Xina i el tràfic d'òrgans a gran escala

Crec que mai he escrit un text com aquest.

Les meues històries solen ser ficcions sagnoses poblades per monstres i criatures de malson. És el món en el qual em sent còmode. Però no són més que relats imaginaris. El que us contaré a continuació no ho és. Està passant mentre em llegiu. Ja no crec en la bondat humana. Crec qui hi ha bones persones però no en la bondat com un concepte general. Crec que els humans, quan es donen les circumstàncies tendim a fer el mal. Hi ha experiments que ho mostren. La mateixa història de la humanitat és un gran exemple.

 Això que escric a continuació és horrible i per si servira d'alguna cosa us demanaria per favor de compartir-ho.  
Encara que no sé fins a quin punt pot ser útil fer-ho. Què passa si això que llegireu se sap? No ha canviat res en 18 anys que fa que ve produint-se aquesta atrocitat així que dubte molt que jo, des d'un poblet a la costa mediterrània, armat amb un teclat i uns centenars de contactes, arribe a ser d'utilitat, però no puc estar-me callat i fer com si res.

El que llegireu a continuació m'ha deixat consternat i el fet de tenir a veure amb els trasplantaments ha fet que aquest bloc siga el lloc on exposar-ho.

El divendres 12 de maig, per a mi, el món es va convertir definitivament en un immens abocador. Un femer infecte. Un niu de dimonis. Un planeta habitat per fills de puta.

Divendres em vaig avergonyir de la meua espècie i us assegure que si poguera, fugiria a un altre planeta; si algun planeta acceptara Homo-Sapiens, cosa que dubte.

El cas em vaig quedar sense mòbil i la casualitat va voler que caigués en les meues mans un exemplar del mes d'Abril del 2017 de la revista Dsalut que la meua dona llegeix habitualment. Entre les seues pàgines hi havia un article signat per Francisco San Martin que em va posar literalment la pell de gallina. Amb el títol ¡Acusan a China de asesinar a 90,000 personas al año para extraerles los órganos! L'autor parlava d'una denúncia davant el parlament europeu que tot i ser signada i condemnada unànimement mai no ha transcendit als mitjans de comunicació espanyols. 

Foto Playground (clic aquí)

L'article deia que no es feia cas d'un informe en el qual s'indicava que actualment Xina està assassinant a unes 250 persones diàries per a extreure'ls els òrgans. Que les víctimes provenien en la seua majoria d'un grup anomenat Falun Gong, tots ells practicants de ioga i que va ser prohibit el 1999. Que eixa barbàrie es du a terme quan les víctimes encara són en vida, per tal de fer més viable el trasplantament i que després es comerciava amb eixos òrgans, venent-los al millor postor per milers de dòlars. El símil de la carnisseria em va semblar inclús massa benigne.

Un macabre mercat de carn que em fa venir nàusees. L'article recollia el testimoni de cirurgians xinesos que han practicat aquestes atrocitats. Comentaven que els primers casos d'extracció en vida sentien remordiments però aviat eixa sensació passava doncs acabaven sent-ne milers, els éssers humans que passaven per baix dels seus bisturís. Al final extreien els òrgans sense pensar-ho gens, amb la víctima innocent i conscient (per estalviar-se l'anestèsia i no comprometre l'òrgan) sobre la taula d'operacions. Després, comentaven, incineren els cossos. Així amb milers de persones.

Xina és un país on la donació voluntària, per qüestions culturals, és anecdòtica. Tot i això desenes d'hospitals practiquen milers de trasplantaments. Les llistes d'espera — que és el lloc on s'inscriu a un pacient des que se li diagnostica la necessitat de trasplantament fins que rep una donació i que per dependre de molts factors és generalment d'anys— en xina són irrisòries. L'article senyalava que tan sols calia una analítica de sang i l'Oficina 610 es posava en marxa (únicament a la Wikipèdia he trobat alguna informació d'aquesta oficina i adjunte un l'enllaç). Ells deriven al pacient a l'hospital més proper per a sotmetre's a la intervenció en qüestió d'hores. Tot això, evidentment, en contra la voluntat dels subjectes i amb la col·laboració del govern del Partit Comunista Xinés. L'article, a més a més, afegia un llistat amb el preu de cada òrgan.
També contava casos de fills de puta d'arreu del món que acudeixen a Xina per a obtenir-ne un. Paguen per ell i per l'estança en un dels nombrosos hospitals que practiquen els trasplantaments i tornen al seu país d'origen.

Parlava de ciutadans espanyols i, això em va deixar de pedra; quin és llavors el paper de l'ONT (organització Nacional de Trasplantaments). 

S'estan atenent pacients sense historial clínic? 

S'estan atenent pacients amb historials clínics xinesos que sense cap mena de dubte estan falsificats? 

Tinc a la ONT per una organització en extrem curosa i minuciosa en el seu funcionament, per això no puc deixar d'estar sorprès. 

I si l'ONT no en sap res perquè la seua és una tasca de coordinació que acaba un cop trasplantat l'òrgan, què saben els metges especialistes de les consultes de trasplantament?

Aquesta aberració ve produint-se des de 1999, any en què es va prohibir i perseguir el Falun Gong i els seus practicants.

Xina declara que trasplanta uns 10,000 òrgans a l'any, però en realitat i segons la denuncia aquesta xifra ascendeix a 90,000.

L'article també es feia eco de la denúncia de l'exsecretari d'Estat de Canada per a la zona Asia-Pacífic, David Kligour i l'advocat canadenc especialitzat en drets humans David Matas els quals feren una roda de premsa a Madrid el passat 2 de Feberer a la qual la majoria de mitjans de comunicació espanyols, no acudiren, a pesar que un parell d'hores abans havien entregat en el Congrés dels Diputats un document sobre el cas en el qual 251,035 persones sol·licitaven la intervenció de les autoritats espanyoles.

Hi haurà alguna cosa a vore que Espanya captés 1850 milions d'euros d'empreses xineses en 2016 enfront dels 470 milions que va rebre en 2015?

Jo estic trasplantat de fa disset anys i escric aquestes línies amb la mà sobre l'empelt i el cor en un puny.
Quina merda de món!

Milers de persones estan sent assassinades per extraure'ls els òrgans mentre estan vius sols perquè es rebutgen les seues creences espirituals i és indignant i pervers que tanta gent preferisca mirar cap a un altre costat.

Per a més informació us deixe un video de deu minuts:

Si podeu compartir, pot ser desperte alguna consciència, pot ser algú es senta malament amb el seu trasplantament xinés, pot ser algú finalment parle... i pot ser qui pot fer alguna cosa, la faça d'una punyetera volta.

Aspectos Psicológicos del diagnostico de la enfermedad renal crónica

He trobat aquest interessant artícle, publicat a la pàgina web d'ALCER   
Després de l'aventura escrivint la meua experiència em reconec perfectament en ell i comprenc millor les reaccions que he tingut així com els mecanismes que han influít en la manera d'afrontar l'infermetat.


Cuando una persona recibe la noticia de que tiene una enfermedad crónica y de que debe ser trasplantada para seguir viviendo el impacto psicológico que se produce tanto a nivel personal como familiar es tremendo. El cóctel de emociones que aparecen deben ser resueltas de la mejor manera posible a través de un profesional de la psicología para que no deriven a otro tipo de patologías. Aparece el concepto de duelo. El duelo aparece como consecuencia de una pérdida, en este caso la pérdida de la salud, y por lo tanto se desencadenan una serie de emociones:
En este sentido tomaré como referencia el modelo de  Kübler –Ross (1926- 2004) para describir las diferentes fases de un proceso de duelo o pérdida:

1. Primera fase: Negación y aislamiento: En esta fase el paciente y/o su familia no acepta el diagnostico, por lo que hará todo lo posible por negar la realidad. Pensamientos como: “el médico se ha equivocado”, “esto no puede estar ocurriéndome” etc aparecen con facilidad.

El control de sus vidas se ve mermado, y para recuperarlo, muchos (sobre todo si el diagnóstico de la enfermedad se hace en la adolescencia) adoptan conductas desafiantes hacia las pautas que los médicos proponen. A este tipo de conductas rebeldes se le denomina reactancia psicológica y supone un intento por parte de la psique de recuperar la libertad perdida, aunque no deja de ser una ilusión que más tarde o más temprano termina por caer. Este concepto entraría dentro de las conductas de negación, de no querer ver la realidad, pero podría incluirse perfectamente en la siguiente fase. Un ejemplo en pacientes  recién diagnosticados sería no seguir la dieta recomendada por el médico abusando de alimentos que han sido especialmente restringidos por su carácter nocivo.

1. Segunda fase: Ira: Es el momento en que aparecen preguntas del tipo:“¿Por qué a mi?” o “¿Por qué a él?”. Se genera un intenso sentimiento de ira y hostilidad pudiendo llegar a la agresión activa o pasiva contra cualquier figura de poder: Dios, los médicos, enfermeros ,padres…. Esta fase se caracteriza por una dificultad para el pensamiento racional que puede impedir una adecuada toma de decisiones para un óptimo devenir de la vida del paciente y su familia. Estar “cegado por la ira” no es un buen aliado para afrontar la enfermedad pero es necesario atravesarla de la manera más asertiva posible para impedir que perjudique tanto al paciente como a las personas más próximas.
2. Tercera fase: Pacto: Si clamando contra los demás no se consigue nada, tal vez pidiendo con humildad u ofreciendo algo a cambio las cosas cambien; No confundir con la aceptación ya que el cambio que se quiere obtener es el mismo: no tener la enfermedad; Se trataría pues de una “negación encubierta”.

Un ejemplo claro sería aquella persona que se dice a sí mismo: “Si salgo de ésta prometo dejar de beber alcohol”.

1. Cuarta fase: Depresión: Esta fase prepara para la aceptación, pues se es consciente de que se ha producido una pérdida, la pérdida de la salud; En este momento el paciente comienza a tener síntomas depresivos: Sentimientos de culpa, de inutilidad, de vacio, incapacidad de acción e t c. En esta fase se desencadena el abatimiento y la perdida de energía propia de los cuadros depresivos, teniendo en cuenta que en los enfermos crónicos la depresión es un proceso reactivo ante el hecho de la enfermedad y que por tanto es necesario un buen diagnóstico diferencial para asegurar que la depresión es un efecto de la enfermedad  y no una patología que existía anteriormente. Se hace necesario en este sentido un tratamiento adecuado para evitar una cronificación de dicho estado anímico.
2. Quinta fase: Aceptación: Si el paciente y familiares han pasado, o mejor dicho, han sido ayudados a pasar las fases anteriores, al haber podido expresar sus sentimientos, podrán afrontar con mayor serenidad las nuevas pautas que marcarán su futuro, instaurándose una mayor calidad de vida.

Las citadas fases no se producen necesariamente de manera sucesiva. Además se puede volver a una fase anterior, aunque se esté en una más avanzada, o por el contrario pasar de la inicial a una más posterior.
Trataremos también  de responder a una cuestión que la gente me ha planteado muy a menudo: ¿Las personas trasplantadas se sienten enfermas?: Como muchas de las preguntas en esta vida la respuesta no es tajante (Si o no). La respuesta es depende. En las primeras fases de un trasplante la persona que lo vive se está adaptando a su nueva situación y por lo tanto se puede decir que si, que se siente enfermo. A medida que el tiempo transcurre el las cicatrices
cierran y el cuerpo va recuperando su tono habitual. Es en este momento cuando la mente del individuo trasplantado comienza a percibir un aumento claro y objetivo de su calidad de vida. Los síntomas de la enfermedad comienzan a alejarse y la sensación de salud comienza a vivirse de nuevo. La sensación de tener una enfermedad nunca desaparece del todo porque existe la evidencia clara  de que hay que tomar una medicación inmunosupresora que nos recuerda que este trasplante hay que mantenerlo de esta manera. No obstante, a medida que el tiempo pasa, y todos los procesos de ato-cuidado se automatizan, el mecanismo de negación comienza a aparecer como una respuesta de adaptación y la sensación de enfermedad que tiene la persona trasplantada remite en pos de la salud psíquica.
Sentirse de nuevo sano o curado puede conllevar que la persona trasplantada  comience  a olvidar (negar) que necesita tomar esa medicación y cuidarse y por lo tanto la pérdida del órgano se puede dar porque nuestro sistema inmunológico comience a rechazarlo.
Cuando una persona recibe un órgano, lo habitual es que se sienta enormemente agradecida con la vida y con esa persona que de manera altruista ha donado sus órganos para que otras personas puedan vivir. Puede parecer extraño pero hay casos en donde puede aparecer  una depresión post-trasplante (muy parecida a la depresión post-parto). Esto ocurre porque toda la energía se ha puesto al servicio de este momento y cuando el deseo del trasplante se satisface, aparece la sensación de “no saber donde mirar” después. Los psicólogos llamamos a este concepto Umbral de la Felicidad y precisamente nos referimos al hecho de que cuando una
persona alcanza tal nivel de felicidad después es difícil mantenerlo en el tiempo y comenzamos a vivir una depresión o proceso distímico porque durante un tiempo no sabemos donde “mirar”, hacia donde dirigir nuestra energía, lo que de manera común se denomina: Encontrar un sentido a nuestras vidas.
El proceso de un trasplante se puede vivir, al igual que el diagnóstico de una enfermedad como si fuera un duelo en toda regla (hablar de fases del duelo

12- Agraïments finals

 Tinc fredat a les biografies. Escriure’n una és com si posares punt final a la vida.

María José Sala Frau

La meua dona il·lustra aquest pensament amb allò que li va ocórrer a un dels seus herois, Drazen Petrovic, jugador de bàsquet mort en accident de tràfic quan tot just acabava de publicar la seua biografia. Pot ser, té raó i escriure’n una puga semblar que poses un punt final a la teua vida.

En el meu cas deixaré aquests texts que repassen les meues vivències de malalt renal amb aquest post. Contràriament a una biografia normal, la deixe en el naixement:
 Som l’any 2000, m’acaben de trasplantar i he començat a viure una nova vida.

 Lògicament he viscut aquests setze anys amb molta medicació. Pastilles les dosi de les quals les han anat regulant els meus nefròlegs a mesura que consideraven necessari. Pastilles de les quals n’he sofert molts dels seus efectes secundaris. Medicaments poderosos que més d’un cop m’han dut de cap a les urgències, però això no és res en comparació amb estar viu. Puc afirmar que estic molt bé. Setze anys després del trasplantament continue amb una salut de ferro. Això no obstant el ronyó va a poc a poc i inexorablement morint. És inevitable. La mitjana de vida dels ronyons trasplantats ronda els 10/15 anys. El cos, irònicament i amb la seua artilleria, ataca a l’òrgan que no reconeixerà mai com propi. És una qüestió de temps. El final serà el rebuig crònic i tornaré a la diàlisi, a la llista d’espera i, pot ser, a un nou trasplantament. Si hi ha sort, això pot allargar-se el temps suficient perquè la ciència genere òrgans amb les teues pròpies cèl·lules (és un projecte que ja està molt avançat).

No vull acabar, però, sense deixar unes lletres de record a totes aquelles persones que han passat per la meua vida. Primer, a tots aquells malalts que amb més o menys fortuna hem compartit habitacions, experiències i hores buides caminant amunt i avall pels corredors dels hospitals.

Vull recordar a José, de Gandia que compartí amb mi l’habitació la segona setmana del trasplantament, mentre em rehidrataven. A ell l’havien trasplantat tres voltes ja i feia sis mesos que estava hospitalitzat. Un record per a ell i un per a la seua dona que, valenta i amatent, s’estava al seu costat.
També, com no un record a la meua germana de ronyó, Mariangeles, de Castelló de la Plana. Una abraçada, allà on siga.
Juan sempre tenia alguna cosa per contar. El recorde amb la pell molt fosca a causa de la malaltia. Passàvem hores xerrant tot caminant pel corredor de Nefrologia de la Fe Vella.
Amb Antonio eixíem a fumar. Quan van prohibir de fer-ho a la saleta ens escapolíem a les escales.
Aquelles escales de la Fe Vella eren un fumador. Cada pis tenia la seua comparsa de viciosos de la cigarreta en guàrdies de vint-i-quatre hores.

Un record a tots eixos malalts que han compartit moments de patiment i altres d’alegria amb mi. Allà on sigueu. Gràcies pel que m’heu aportat.

També vull recordar al personal sanitari. Els qui heu llegit tots els capítols ja en coneixereu alguns però la majoria no han estat esmentats. Són 41 anys de tractes amb ells!

Els primers records d’aquesta gent de la meua "vida DOS" són per als meus metges de capçalera. El Dr. Cristobal, que em portava quan era menut i feia visites a domicili. El doctor Oltra, el pare de Jordi, de qui parle en el capítol 1, que va ser qui em portava a primeries, i qui per un missatge en una xarxa social em va demanar que visqués amb el món la meua experiència i és en part causant de què haja estat escrivint-la.
Un pensament també per a la doctora Mireia. Des que la tinc assignada he anat poc al metge el que és una bona notícia. Les vegades que hi haig d’anar puc comprovar que la doctora és un Sol i em sent afortunat que siga ella qui em vigila.

La meua ment viatja a la Fe. D’allà vull recordar a l'equip d’infermeres de pre-diàlisi i a les d’hemodiàlisi. Recordar noms és una tasca molt difícil. Això no obstant recorde bé algunes cares.
També pense en les dues noies que es feien carreg de la biblioteca. La Fe Vella tenia un servei de biblioteca que vaig usar intensament. Un record afectuós a elles per la tasca titànica de tenir ordenats tots aquells llibres en aquell espai tan xicotet, amagat al final de mil corredors.

I també envie records als cuiners que estaven per allí l’any 2000. No ens coneguérem personalment però jo era el que deixava els plats nets com un espill. No he tingut mai cap queixa, ni tan sols amb les peres. Això si, són una fruita que no menge mai fora l’hospital perquè sé que quan em tornen a ingressar em posaré a menjar-ne una per dia.

Un pensament afectuós també als qui repartíeu els dinars. Jo era qui us esperava a la porta de l’habitació, salivant, quan us sentia arribar amb el carro. No sou conscients de la labor tan important que feu doncs, no sols repartiu les safates amb els plats, sinó que sou qui marqueu les hores als hospitals. L’esmorzar, el dinar, el berenar i el sopar. Sou com un campanar que talla el temps, gran i buit dels hospitals. La gent no sol valorar la vostra feina i com el menjar de l’hospital no sol ser del gust de tots us emporteu sovint més d’un astoró.

Recordar al miler d’infermeres (majoritàriament han estat dones) que m’han tret sang amb més o menys encert. Des dels que no deixaven cap marca fins als que et deixaven al braç una nou que durava dos dies. Gràcies a totes elles.

I als zeladors, que sempre tenen alguna cosa per contar mentre condueixen la teua cadira de rodes o el teu llit. Un pensament afectuós per a ells també.

A les dones de la neteja no vull deixar-me les. Com que no m’estava mai quiet els xafava sovint el fregat. Hi havia qui s’ho prenia bé i qui no. Espere que no em guarden rancúnia per això. El seu treball és indispensable i entrar a netejar el lavabo quan estàs dins és un do.
No em puc imaginar un hospital sense elles.

I recordar les infermeres amb funcions de secretaries, en especial a les de peritoneal i trasplantament, l’Auxi, la Chus i Amparo. Aquesta última crec que es deia així. Que em disculpe si estic equivocat. Era rossa, corpulenta i amb el cabell curt. Dir que vestia de blanc seria absurd a l’hora d’identificar-la tanmateix no es cordava mai la bata. Tenia el seu despatxet al costat de Peritoneal i, en acabar jo la consulta, sempre s’interessava en com havia quedat.

I dels dos infermers que em cuidareu després del trasplantament?! Com he pogut també oblidar el vostre nom!?
Amb un, que tenia marques d’acne a la cara i era l'únic que em parlava en valencià, parlàvem de literatura. La cosa va començar després que veiés el títol del llibre que jo estava llegint: El Evangelio según Jesucristo, de José Saramago. En un primer moment va pensar que llegia l’evangeli i vore un xaval de 24 anys amb aquestes lectures el va esvalotar. Després, en veure el títol complet va expirar expulsant alleugerat el seu alé d’ateu.
L’altre, el que coixejava d’una cama sempre tenia algun acudit a punt i passàvem estones simpàtiques. Eren una parella molt agradable.

Després del trasplantament m’han vist molts metges. Recorde amb afecte al Dr. José. Un metge jove i modern que decorava la seua orella amb una arracada i es feia cridar pel nom de pila. Ell era especial i s’estava per no carregar amb massa medicacions als pacients. El vaig tenir molt poc temps, malauradament.
Recordar al Dr. Garcia, que em portava al principi del trasplantament i es va jubilar fa molt de temps i també al jove doctor Sánchez, sempre somrient i optimista. Més recentment el doctor Bea i la doctora Baldoví, s’han encarregat de cuidar-me des de La Fe Nova de València. A tots ells una forta abraçada.

Del Clínic de Barcelona, durant els dos anys que hi vaig viure, recorde al doctor Torregrosa, un home amable i dinàmic a qui sempre veies amb ganes de donar bones notícies.

He guardat a part a la doctora Sánchez i a la seua infermera. Les coses de vegades no surten com un vol i errar és humà. Encara que jo haja hagut de pagar un preu molt alt no guarde rancúnia, tan sols llàstima que mai es disculparen per l’error comés.

I per acabar vull enviar els meus millors pensaments a la doctora Verònica Ramos, que fins fa poc em veia a l'hospital on treballe. Destacar d’ella la seua extraordinària qualitat humana. Ara ha passat a diàlisi peritoneal motiu pel qual ja no passa consultes a trasplantats.
Tot i l’estima que li tinc, espere trigar molt a tornar a vore-la!

Segurament m’he deixat a gent, ja heu vist que amb els noms sóc un desastre però, això si, recorde moltes cares, que guarde dins del cap.

M’he deixat pel final a persones que no són sanitaris però que m’han cuidat igual o millor.

Gràcies a la meua dona María José, a les meues filles Gemma i Aroa, als meus pares Rafael i Christine i la meua germana Vanesa.
També un pensament per a la família política que també cuiden de mi.

I gràcies també a vosaltres, que del capítol 1 heu anat llegint-me.
Espere que, encara que siga un poc, els meus posts hagen ajudat a donar a conéixer la malaltia renal.

No existeixen dos pacients iguals, ni dues histories i cadascú enfronta la malaltia i la relata com pot. Jo ho vaig fer separant-la de la meua vida però sent conseqüent i responsable amb allò que aquesta decisió em portava. Així he procurat relatar-ho. Altres en fan de la malaltia el centre de la seua vida i tot gira al voltant.

No hi ha llibre ni manual per a enfrontar-se a les infermetats greus.

Que cadascú busque la manera que millor li va perquè al cap i a la fi, es tracta de viure i ser feliç. Simplement.

11- A l'hospital

Em van trasplantar el teu ronyó el dimarts 2 d'octubre de 2000 a les sis del matí. L'esquerre. Dimarts dormia un son induït i sense somnis. A la nit vaig despertar, el temps just per saber que em quedava sol a l'habitació dels trasplantats. Treien a Mariangeles, la meua bessona de ronyó, aquella que duia el teu ronyó dret perquè havia sofert algun tipus de complicació. Se l'emportaren a l'UCI. En un altre moment vaig entreobrir els ulls. No sé si era de dia o de nit. Al peu del llit estava la meua àvia, "memé", morta feia nou anys. Era Mémé que dins els meus somnis narcòtics em feia una visita. En silenci. Agraït vaig tornar a tancar-los.p

Tu,

Dimecres 3 vaig DESPERTAR. En majúscules. Tot i que encara entrava i eixia del son segons anaven administrant-me la morfina i el còctel de medicaments que actuaven contra el dolor, quan despertava era per sentir-te. Et notava, poderosa, donant-me vida des de dins meu. De dins cap enfora. Et sentia; físicament. Estaves, a l'esquerra del meu melic i a la part baixa de l'abdomen, enganyant al meu cervell que ni de dimensions ➡ ronyons ni trasplantaments no en sabia. Per a ell, la sensació era com si els cirurgians m'hagueren posat una pilota de tenis allí. Així em feia visualitzar-te el meu cervell ignorant! Després de molts mesos intoxicat, tu (el teu ronyó), li aportàveu sang neta perquè ell et pensés de nou. Perquè tornés a imaginar coses. Perquè despertés. Estaves eliminant totes les toxines del meu cos. Totes les restes de rebuig que la diàlisi peritoneal ja no eliminava i que havien estat a punt de matar-me. Del minut u el teu ronyó les havia estat filtrant. Així m'ho digueren els metges mentre abandonava els braços de la Mort en els que m'havia abocat la malaltia. El dos d'Octubre del 2000, havia renascut. Gràcies a tu. I gràcies al fantàstic equip de trasplantament renal de la Fe, Al Dr Alvariño, al doctor Sànchez i a tots els de coordinació de trasplant que ho feren possible.

Nosaltres,

Després de sentir i conèixer el teu ronyó, va venir el torn de pensar en tu. Jo començava a viure. Perquè passés això, necessàriament tu ja no estaves en aquest món. Tanmateix vivies en mi! No hi havia, de fet mai no hi hauria, un jo, ... A partir d'aquest moment hi hauria un nosaltres.

Em feies reviure! Feia estrany de pensar. Tan sols una setmana abans estaves viva i jo em moria. Ara era al revés. Estaves morta i jo renaixia. Hi vaig pensar molt en això. Donant les gràcies pel teu gest altruista. A tu. A la teua família que va firmar el consentiment en el terrible moment en el qual els digueren que havies mort i els demanaren si volien donar els teus òrgans. Vaig compartir el dolor de la pèrdua. Després del moment de donar gràcies vingué el moment de sentir-me malament. Doncs mentre jo reviscolava segon a segon una persona havia deixat aquest món. Vaig tenir el meu propi debat intern. Era inevitable tenir algun sentiment de culpa però al mateix temps una alegria immensa que anava creixent dins de mi. Podia tornar a pensar! Volia fer-ho!
Ja fa setze anys de tot això i no t'he oblidat. Sóc viu gràcies a tu i per això et recorde sovint.

T'escric en femení perquè el teu ronyó va néixer i créixer en un cos de dona. Les donacions en Espanya són sempre anònimes, però en un trasllat d'hospital en el qual em vaig endur el meu expedient em vaig assabentar d'aquest detall.

—Eres una dona! Ho sabia!

Morires a l'edat de quaranta-un anys, l'edat que tinc jo ara.
És curiós. Mai havia pensat escriure les meues vivències com a malalt renal, el meu trasplantament ni compartir-lo amb el món i ho faig ara. Setze anys després. A l'edat que tu tenies quan vas morir.

Pel que em van contar, aquella nit del 2 d'octubre de 2000, a l'Hospital La Fe es feren diversos trasplantaments, va ser una nit moguda. Amb el teu gest anaves a caviar la vida d'almenys cinc persones.

Estar viu és meravellós! Tornar a néixer és inexplicable.
Recorde que escoltava música amb un walkman i m'esborronava! La sentia profundament.
La VIDA s'obria pas de nou dins de mi.
Aquelles coses siderals, com anar en bici o córrer fons que havia fet de jove quedaven ridícules al costat de la sobtada injecció de vida que estava rebent...
I el teu ronyó vinga pixar.

Reviure, Reviscolar,

Les infermeres entraven a l'habitació i buidaven la bossa que tenia al peu del llit i que, per mitjà d'una sonda que m'havien posat al pito, recollia el pixum. Cada dues o tres hores omplia la bossa d'uns dos litres de capacitat. I s'havia de buidar.

— ¡Te han puesto un riñón turbo!— bromejaven les infermeres— estàs batiendo el récord de la planta.

Al final pixava tant i estava tan viu que dimecres per la vesprada vaig provar d'alçar-me a buidar jo mateix la bossa, en part també per no haver d'estar trucant el timbre, que avisava a les infermeres, cada dos per tres.
La mare havia marxat a casa. Ara jo estava trasplantat i seguint el pacte amb la vida DOS els havia demanat a tots de marxar. Allà no podien fer res. Per la incomoditat dels llits auxiliars, ni dormia ella ni ho feia jo. Hi havia un fantàstic equip d'infermeres i infermers i m'havia d'espavilar sol. I vaja que tenia ganes de fer-ho!
Amb lentitud em vaig escorar del llit fins a posar el peu a terra. Gràcies a la morfina i al còctel de drogues no em feia massa mal encara que no podia posar-me recte i estava marejat. Doblegat, com si parés l'orella per escoltar els secrets que guardava el pis gris de l'habitació dels trasplantats, em vaig arrossegar fins al bany. Estava sondat, portava un embalum de goters i bombes d'infusió i em trobava brut; ple de Betadine i la bata blava tacada de sang. Vaig buidar la bossa plena al vàter. Llavors, sobre una cadira, vaig veure que hi havia un pijama de recanvi. El vaig agafar.
Perquè no dutxar-me? No em podia llevar la bata, ja que els goters ho impedien així que vaig ficar mig cos a la dutxa.
L'aigua calenta sobre la pell em va semblar la sensació més meravellosa del món. Tot i haver de fer malabars amb els goters i la bossa de la sonda em vaig llavar el cap i tot.
Llavors una infermera va entrar a l'habitació i com que no em trobava al llit es va posar a cridar el meu nom, neguitosa.

— ¡Aquí! — li vaig respondre col·laborador des del bany.
—¡Estàs loco!—em va dir molt enfadada mentre entrava bruscament al lavabo — ¡Te pueden saltar las grapas! ¡Si es que te acaban de operar, alma de cántaro!

Jo ja m'havia eixugat amb la tovallola i somreia amb la mirada tèrbola. Sense aconseguir posar-me el pijama i ajudat per la infermera vaig tornar al llit. Una sort. Estava tan marejat que sol no haguera pogut fer-ho.

—¡És la primera vez que alguien trasplantado se ducha a los dos dias del trasplante!— anava dient-me.

No seria l'únic récord de planta que tu i jo batríem en aquella estança hospitalària. Com llegireu més endavant, pixar nou litres al dia no està a l'abast de molts.
Un cop vaig descobrir que podia caminar, cada volta que podia, eixia del llit i m'estava assegut a la cadira. També em vaig proposar menjar tot el que em portaren. Tenia un apetit voraç i havia d'ajudar-te a filtrar. Volia que no et faltes de res dins de mi. A canvi tu, el teu ronyó, m'ajudàveu a pensar. I em recuperava molt de pressa.
Em van venir ganes d'escriure cartes. Divendres vaig demanar uns fulls i em vaig muntar un despatxet amb la tauleta de nit. Allà escrivia. Com que estava sol en l'immensa habitació, podia concentrar-me entre recanvi i recanvi de la bossa. De totes les escrites tan sols en vaig enviar dues.

I de sobte vaig començar a tornar a sentir interés per les noies. La libido em va vindre a trobar de manera inesperada. Em vaig sorprendre doncs ni en el temps de les meues millors actuacions de joventut havia estat tan interessat en el tema.
Ara, m'enamorava de totes les infermeres, de totes les zeladores, de totes les auxiliars de clínica, de les doctores... en resum; de totes les noies que entraven a l'habitació. Feia quatre dies que m'havien trasplantat i de sobte tenia interés en les noies! Un interés franc i desconegut. Amb les noves hormones alterades flirtejava amb el personal femení traent el meu arsenal d'oratòria rovellat.

Encara duia el catèter de la diàlisi. No el lleven fins al menys tres mesos després el trasplantament per, en cas d'haver un episodi de rebuig agut, poder tenir un mecanisme per a dialitzar a la persona trasplantada. Tot i que en el meu cas, ens ho jugàvem a una carta doncs el mecanisme del meu peritoneu estava estropejat. Però, per protocol, conservava el catèter; sobresortint pel meu costat dret. I continuava necessitant cures diàries.
Hi havia una infermera de cabell negre que venia de quant en quant a netejar-me la ferida. Era l'única que ho feia amb una delicadesa extraordinària i amb els seus dits exquisits.

— Me gusta que seas tu quien me cura. Me cuidas como si fuese de cristal.

La infermera es va posar roja i somrient amb vergonya em va mirar tímidament.
Jo em sentia estupendament i com que en un hospital hi ha poc per fer esperava el dia que li tocava venir a curar-me a la infermera de dits delicats.

Objecte d'exposició,
Al tercer dia va entrar a l'habitació el doctor Sánchez seguit d'una comparsa d'estudiants de medicina. Totes noies.
Em van trobar al llit, escoltant música, embadalit. Després d'un breu intercanvi de paraules sobre com em trobava i mentre les estudiants es posaven en cercle al voltant meu, el doctor d'una revolada em va llevar els llençols amb l'objecte de mostrar la meua cicatriu i parlar coses de metges.
Sota ells estava jo, nuet. A causa dels goters encara no havia pogut desfer-me de la bata blava ni posar-me el pijama i encara la duia enrotllada al braç.
Mentre el metge parlava vaig observar que l'interés dels estudiants se centrava més avall del meu melic. Encuriosit i pudorós vaig mirar al meu torn i em vaig posar a riure:
Tres anys curant-me la sortida del catèter amb Betadine i aigua oxigenada m' havien descolorit la meitat dreta dels pèls del pubis, deixant-los de color ros pollastre.
Supose que la distracció que els causava aquella visió va fer que les estudiants no prestaren massa atenció al que els xerrava el doctor Sánchez. Degueren eixir d'allí creient que aquell que s'havia posat vermell com un tomàquet i reia nerviós no era més que un paio excèntric.
Quina vergonya vaig passar! I quin mal. Quan portes 21 grapes a l'abdomen no pots riure. Encara que en tingues ganes.

Per aquells dies, decidiren llevar-me la morfina, doncs era una droga potent amb el poder de crear dependència.
Llavors els punts van començar a estirar-me de veritat. Era dolorós i molest, tot i això, caminant doblegat com una corbella amb potes, una setmana després del trasplant ja passejava pels corredors de La Fe. Rebia les visites dels meus amics a la saleta del final d'aquest i, fins i tot, posant-me un pantaló i una camisa, havia ja fet una escapada a l'exterior.
Quina meravella. Quina vida hi havia allà fora! I quina llum! L'experiència compensava l'esbroncada que em va pegar en tornar la infermera en cap, que em va dir que jo estava sota la seua responsabilitat i, si per anar a fer el bambau, em passava qualsevol cosa, li podia caure el pèl.

No vaig tornar a botar-me les normes.

Dilluns, set dies després del trasplantament parlaven ja de donar-me l'alta però el metge que l'havia de firmar se n'havia anat de pont pel 9 d'octubre i no tornaria fins al dijous 11. Hauria doncs d'esperar.

Feia una setmana que estava sondat, al no estar el metge ningú es responsabilitzava de llevar-me la sonda i començava a ser francament una molèstia. Cada matí tenia el pito més inflamat. Semblava una albergínia i em feia un mal terrible, però al no haver-hi cap metge que ho autoritzés no em llevaven la sonda. Era una tortura. No em deixava dormir i mentre, vinga omplir bosses!

Finalment dijous vingueren els que havien estat de pont. A les set del matí es va obrir la porta de l'habitació. La cara de la infermera (aquella que havia mesurat la velocitat de coagulació la nit del trasplantament) va ser de sorpresa immensa...

—¡Dios mío! ¡Te hemos desidratado! — va exclamar. Encara estava molt morena i tenia un aire simpàtic.

Pixar nou litres al dia era un record de planta però no era normal. Sense cap metge que supervisés la medicació, havien continuat administrant-me unes pastilles per a orinar. I baix el seu influx estava omplint bosses i més bosses.

Enretiraren de seguida la medicació i el mateix dia va venir un infermer amb qui sempre feia broma.

— Te voy a quitar eso— em va dir en referència a la sonda.— Cuenta en voz alta hasta tres.

I quan anava a dir dos, d'una estirada em va fer vore els estels. Ell somreia amb la sonda a la mà. Aquella sonda pot ser siga la cosa més dolorosa que mai m'han llevat. L'infermer es reia de bon gust. Deia que ja sabia que això feia mal, ja, i que si m'ho hagués dit jo m'hauria negat a què me la llevaren sense anestèsia.

Recuperació,
De seguida em van posar goters amb sèrum fisiològic per a rehidratar-me, em feien beure molta aigua i canviaren el menú per unes sopetes que havien de tornar-me tots els líquids que havia pixat. Huria de quedar-me encara uns dies però, lliure de la sonda podia deambular al meu aire pels corredors.

I així, dues setmanes després del trasplantament, un dilluns, van considerar que estava en perfectes condicions per anar a passar la convalescència a casa.

Eixir de l'hospital va ser una festa. El pare ens convidà a dinar a un restaurant al Saler i tot i que no recorde el menú, si sé que en vaig gaudir enormement... després de quatre anys tornava a menjar amb sal!

Aprofite el text per agraïr de tot cor als enormes profesionals que feren possible el meu trasplantament. Més enllà de les anècdotes. Des del personal auxiliar fins als metges. moltes gràcies. Sense vosaltres jo no seria possible.

10 - Què és un trasplantament?

Abans de continuar amb el meu relat, torne a fer un incís, aquest cop tècnic, per a explicar el que és i com funciona un trasplantament.

Tota la informació ha estat literalment extreta de la pàgina que té la Fundació ALCER,  que lluita contra les malalties renals en l'àmbit del territori i a qui agraïsc la feina que fa.

És una web molt completa on podeu trobar tota la informació relativa a la malaltia renal, tipus de tractaments i dietes, places de diàlisi per si, estant en algun dels programes voleu marxar de vacances i un munt d'informació que l'any 1995 no teníem a l'abast.

Aquest és l'enllaç:

http://alcer.org/federacionalcer/

En primer lloc faré un breu apunt: Es diu trasplantament, no transplantament.
És un error freqüent, de fet, la paraula “transplantar” no existeix en el diccionari.

I què és un trasplantament?

En un trasplantament es substitueix un òrgan o teixit malalt per un altre que funcione adequadament. Hui en dia constitueix una tècnica molt desenvolupada que aconsegueix resultats fabulosos per als receptors. Això no obstant, necessita obligatòriament l'existència de donants. Sense la solidaritat dels donants no hi ha trasplantaments

Espanya és el país amb major tassa de donacions de tot el món, Les donacions es realitzen de manera altruista i tot el procés està cobert pel sistema nacional de salut. Aquestes bases de funcionament ens proporcionen el privilegi de tindre major possibilitat d'obtenir un trasplantament en cas necessari. El model espanyol de funcionament dels trasplantaments és considerat un model a seguir i, de fet s'està implantant en gran part del món.
Però ser un model de solidaritat no pot servir-nos per a girar l'esquena a la realitat. Cada dia hi ha més persones que necessiten ser trasplantades per a continuar vivint. Aproximadament el 10% dels receptors moren mentre esperen rebre un òrgan.

La donació i el trasplantament es troben regulats per la Llei de Trasplantaments que garanteix entre altres, dos aspectes fonamentals:

1- Altruisme de la donació. Ningú pot donar ni rebre un trasplantament amb altres intencions que no siguen la solidaritat altruista
2- Equitat en l'Accés al trasplantament. Tots tenim el mateix dret i les mateixes possibilitats de rebre un trasplantament, independentment del nostre lloc de residència o qualsevol altra conjuntura personal. Això és així perquè existeix una xarxa nacional de coordinació i trasplantaments sotmesa a rigorosos controls per a verificar la igualtat de tots els ciutadans.

Qui té accés a un trasplantament?

Persones malaltes que sofreixen un mal irreversible en els seus òrgans (fetge, cor, pulmó, intestí, pàncrees i ronyó) i no poden guarir-se amb cap altre tipus de tractament.

El trasplantament és l'única solució per a evitar-ne la mort o per portar una millor qualitat de vida. Cada pacient inclòs en la llista d'espera és valorat de manera individual per l'equip de trasplantaments del seu hospital de referència. Ells millor que ningú podran respondre als seus dubtes sobre els possibles tractaments.

Llistes d'espera i criteris d'assignació d'òrgans

Els criteris d'assignació dels òrgans (també anomenats criteris de distribució) es troben a la web d'ALCER...

Amb la finalitat de garantir els principis d'igualtat i equitat els criteris s'estableixen tenint en compte dos aspectes fonamentals: Aspectes territorials i aspectes clínics. Els criteris territorials permeten que els òrgans generats en una determinada zona puguen trasplantar-se en la mateixa zona per a disminuir al màxim el temps d'isquèmia (que és el tems màxim que pot transcórrer entre l'obtenció de l'òrgan i el seu implant en el receptor).
En els criteris clínics es contemplen la compatibilitat donant/receptor i la gravetat del pacient. Existeix un criteri clínic que està per damunt dels criteris territorials, “la urgència 0”. Un pacient en “urgència 0” té prioritat absoluta en tot el territori nacional. Si no hi ha “urgència 0” els òrgans s'assignen respectant els criteris territorials.

L'equip de trasplantament decideix, dins la seua llista d'espera, quin pacient és el més indicat per a rebre l'òrgan seguint els criteris clínics: compatibilitat del grup sanguini, característiques antropomètriques, gravetat del pacient, i fins a 27 factors diferents...
Amb aquest post us pose l'enllaç per si esteu interessats en fer-vos donants d'òrgans.

Fes-te donant http://alcer.org/federacionalcer/hazte-donante/

Contràriament al que es pensa, quan trasplanten un ronyó no lleven els del receptor (a menys que tinguen alguna complicació que faça perillar la salut). El lloc on et posen l'empelt també és insospitat per la majoria de la gent: A fi de tenir un accés fàcil i directe a la bufeta urinària, un ronyó trasplantat es situarà en l'abdòmen, tal i com mostra el dibuix adjunt:

 

imatge extreta d'internet.

 

9- El dia que em trasplantaren el ronyó

Et mors.

No escrius res. No et plau jugar amb les paraules. Tampoc et demanes el motiu. Ja no t’interessa.

No llegeixes. El teu cap no vol pensar. Pensar confon. Comprendre és un esforç inútil… tampoc t’inquieta.

Reduïda la teua vida social al no-res, t’has anat aïllant, defugint amics i visites. Mes a mes, dia a dia. Però no n’ets conscient. Res ni ningú trobes a faltar.

Estàs buit d’il·lusions i d’expectatives. Tots els plans i tots els somnis s’han esvaït.
I no t’importa.

La diàlisi peritoneal no funciona. Dilluns t'hemodialitzaran d'urgència. Si arribes a dilluns. Tan se fa.


En el silenci de la nit estàs sol amb els teus picors. És un martiri que has assumit. L’única novetat és un malestar sord al pit que et lleva la son de fa un parell de setmanes. Tampoc et preocupa. Et distreu d’estar rascan-te les cames.
T’alces del llit i deambules. El malestar no passa. Et gites panxa per avall i pressiones el teu pit amb els braços. Sembla que el desfici minva. Pot ser t’adorms.

Els dies són una successió d’hores buides que comencen quan el sol et ve a buscar i et troba amb els ulls oberts. Has posat el coixí baix el pit per a què faça la pressió que tu feies amb els braços. Així, amb les mans lliures, et pots tornar a rascar lentament les cames.

Estaràs de mal humor amb qui tinga tractes amb tu. Tu no ho sabràs però els qui t’estimen ho viuran i ho sofriran i cada volta parlaràs menys. Parlar cansa. Per parlar cal pensar. Pensar esgota. Parlar sense pensar crea conflictes. Apoc a poc, la teua boca serà la tomba de la teua llengua.

Tancat dins de tu no estàs malament. Has viscut aventures, has viatjat, has conegut l’amor i el sexe. Has somiat despert, has construït castells a la llum de la lluna, ballat amb els núvols, escrit en la sorra… Aquest, amic meu, és el teu bagatge. És el que et queda.
No tens rancors ni penes. Et sents bé amb el món, estàs en pau… i et perdonaràs.

Tens vint-i-quatre anys i et pareix que ets molt vell. No esperes res més. No comprens aquesta sensació. Encara avui no la comprens. Un dia provaràs d’explicar com estaves i què senties en un bloc i et faltaran les paraules. Sense desitjos ni anhels, vas viure en la pau més immensa que has conegut.

I una vesprada qualsevol sona el telèfon. És la trucada més important de la teua vida.

La notícia.

Era diumenge. 1 d'octubre de 2000. Jo havia estat tot el dia desaparegut en l’entresolat que hi ha a la torre de casa els meus pares. Allí, de feia setmanes, hi passava els dies mirant pels finestrals, cap a les muntanyes de color púrpura que hi ha al lluny. Mirant; senzillament.
Ells havien rebut la visita d’uns amics i estaven fora, asseguts a la terrassa. A mi m’arribava la remor de les converses barrejada amb el so insistent del telèfon. No el sentien.
Vaig baixar i vaig atendre la trucada.

— ¿Igor Vicens Zigum?
— Zygmunt, si, sóc jo.
— Le llamo de coordinación de Trasplantes. ¿Puede acudir ahora al Hospital La Fe de Valencia?
— Vivo en la provincia de Alicante...
— Pues dese prisa, ha habido una donación… cada segundo es importante… Traiga solamente sus cosas de aseo personal y venga lo más rápido que pueda. Cuando llegue al hospital comunique su llegada al mostrador principal… Te esperamos Igor. ¡Dáte prisa!

Sense més la xica que m’havia telefonat va penjar. La conversa havia durat… quant? Trenta segons? No sé ni si vaig dir alguna cosa! Em vaig quedar de pedra, palplantat. “tu, tu, tu, tu… “El so del telèfon, assenyalant-me fins que de sobte, el meu cervell atordit va donar un sotrac, com un cavall de curses quan sent el tret de sortida; es va posar a pensar a tota pastilla.

Les coses no arriben si vius pendent, esperant-les. Serà quan ja no esperes res, que t’arribarà tot.

Era la trucada que ja no esperava. Llavors tot va anar molt ràpidament. Com la pressa d’un embassament que esclata, una riuada de pensaments ho va envair tot. Vaig correr a la terrassa per comunicar la notícia als pares.

— M’han telefonat de la Fe… ha arribat un ronyó.

I no recorde res més.

La següent imatge em situa al despatx de consulta de trasplantament renal. He parlat amb el Doctor Sánchez i he firmat els consentiments per a l’operació. Un munt increïble de fulls. En cada un he estampat una firma lleugerament diferent de l'anterior. Tots semblen tenir molta pressa, fins i tot el boli Bic amb el que signe. El doctor Sánchez i altres metges que entren i eixien intenten encoratjar-me. Encoratjar a la mare, al pare i a la meua germana que s’estan al meu costat. En el despatxet hi ha una tensió neguitosa i elèctrica.
Entraré a quiròfan a les sis del matí.

En un altre record estic fora, a la porta principal de La Fe. Són vora les nou de la nit i estic trucant per telèfon. He triat a dos amics a qui donar la notícia i, per si alguna cosa eixia malament, acomiadar-me’n. El pare està amb mi. Pareix tranquil però jo sé que no ho està, es fuma els nervis.
Després torne a l’habitació dels trasplantats... És a la primera planta. La primera porta del corredor, a l’esquerra. L’habitació a la qual tots els que estaven ingressats allí cobejaven entrar algun dia. Era una sala gran, trista, vella, gris i amb quatre llits sinistres. Un cartell a la porta advertia a les visites el risc de contagi que corrien els pacients que s’estaven en ella. Per a entrar-hi, i evitar infectar a algun pacient trasplantat, les visites s’havien de posar una mena de gorra de dutxa d’un sol ús, una bata, una mascareta, uns peücs i desinfectar-se les mans amb el desinfectant que hi havia a la porta. Sterilium se'n deia.

No estic sol. Al costat del llit que m’han assignat, hi ha una xica amb la seua mare. Es diu Mariangeles. Ella rebrà l’altre ronyó del mateix donant.

—Seràs la meua germana de ronyó!

Ella somriu. Se la veu molt malalta. Prima i demacrada. Com jo. La seua mare parla amb la meua. Li diu que elles fa estona que han arribat de Castelló de la Plana.

Per a preservar la nostra intimitat, una mampara de tela grisa separa els llits.
Enfront nostre, els altres dos llits estan desocupats.
Durant moltes hores em fan proves. Una infermera de cabell castany i rull, seu al meu costat i em fa un tall al braç que comença a sagnar. Amb un cronòmetre anota dades en un full mentre, xerra amb una altra infermera. Li conta les seues vacances en el iot d’un amic. Les escolte. No tinc millor que fer.

— És per a mesurar la velocitat de coagulació— em respon amable a una pregunta meua. Està morena.

El procés dura vora vint minuts.

El tall que em va fer és la cosa més estranya del món. És xicotet, dos mil·límetres, però setze anys després encara en conserve la cicatriu.

Entra una altra infermera amb un ènema. És brusca en parlar i en els gestos.

—Tens el potassi molt alt i no et poden trasplantar així. Se t’ha de baixar. Et pose jo l’ènema o te’l poses tu?

Visitar el meu cul ha estat sempre un privilegi meu. Digueu-me tiquis-miquis però li agafe la pera i em tanque al bany per atorgar-me la prerrogativa.

Després d’algunes analítiques i proves més ens deixen sols a l’habitació.
Es fa el silenci. Mariangeles no diu res de fa hores. Potser dorm, encara que ho dubte. La seua mare li fa companyia. No se sent cap soroll a l’altre costat de la mampara. Sembla que ni tan sols respiren.
Seria vora l'una del mati. La mare, com ja us he contat en un altre post, estava en un incòmode sofà i la meua germana enrotllada en una cadira. El pare havia marxat a casa.

Se m’acut que podria morir. "Potser aquesta és la meua última nit". Desmunte els goters i m’escapolesc a fer un tomb. Sempre he bambat pels hospitals.
A les dues del mati passe per davant del control d’infermeria de la dècima planta. La de pneumologia, on vaig estar ingressat arran de la peritonitis.
La infermera de guàrdia em veu a través del vidre i se sorprén.

— Tu no eres de ésta planta, ¿verdad?
— No, a las seis me van a trasplantar i quería mirar por la ventana de la salita por última vez… como és la única que no tiene barrotes…
La infermera pensa que eixe xic demacrat vol botar per la finestra.
— No quiero problemas, ve a tu habitación, anda.

Torne sense haver-me acomiadat de la nit. Sense veure les llums de la ciutat. Sense mirar per la finestra i somiar que isc volant.

El trasplantament

De sobte entra una infermera, em rasura els pèls i m’unta la panxa de Betadine com qui posa mantega en una llesca de pa mentre, amb una bossa de diàlisi, buida el líquid dialitzador de l'abdòmen per no tornar a omplir-lo. 
Era l'última diàlisi.
Després entren uns zeladors. És l’hora. La mare la meua germana ja han eixit de l’habitació i m’esperen a l’entrada de quiròfans que a la Fe Vella estaven a la mateixa planta que nefrologia.
Ens fem un petó. Jo dic alguna bajanada pròpia d’un pallasso per treure-li dramatisme al moment i entre a quiròfan fent la V amb els dits en senyal de que tot anirà bé.
A quiròfan hi ha un munt de gent. Un munt d’aparells. Em fan jaure sobre la llitera negra i dura com una pedra que hi ha al centre de la sala. Cap per a munt. D’allí veig que, al sostre, hi ha una fila de finestres en cercle i inclinades cap a la sala. Tot i no haver-hi llum al darrere, endevine el blanc dels ulls de gent que hi ha, mirant. Són estudiants de medicina.
Em lliguen els braços i les cames, em tapen amb una manta i l’anestesista, molt amable, em demana que li desconte de deu fins a zero mentre m’aplica una mascareta.

Algú em crida pel nom. Quan intente respondre note una coentor insuportable a la gola. Tinc alguna cosa a la boca. Intente llevar-m’ho però els meus braços estan lligats.
— ¡Igor!¡Igor! ¿Me oyes?
— Mmmmh
Algú m’obri un ull. Em lleven el causant d’aquella horrible sensació d’asfíxia: Un tub enorme que tenia a la boca i baixava per la tràquea.

— ¿Cómo estàs, Igor?
— He de ir a Benidorm a trabajar— responc.
El que he dit no té sentit. Dic algunes bajanades més producte de l’anestèsia que més avant em contaria en to d’humor el doctor Sánchez però que ja he oblidat.

— Todo ha ido muy bien, Igor.

En eixir de quiròfan la mare i la meua germana m’esperen. Torne a fer el gest amb els dits, crec que somric. M’adorm-ho.

Primeres hores.

Vaig dormir tot el dia. En algun moment van entrar la meua germana i la meua mare a l’habitació i jo vaig tornar a alçar el polze. Sols un.

A la nit començava a espavilar-me. Mariangeles feia molt de soroll darrere la mampara. Cridava. Metges i infermeres entraven i sortien de l’habitació. Ella xisclava. Crits de pànic. A la seua mare i a la meua les van fer fora de l’habitació. No podia fer res. Vaig decidir concentrar-me en el soroll que feia el meu cor. Una pinça que em pessigava l’index traduïa els meus batecs en xiulits constants. Vaig començar a fer respiracions, per a distreure’m i rebaixar el ritme cardíac. Escoltava com els xiulits eren cada volta més espaiats. Sobre la tauleta de nit, tenia la foto d’un llac pirenaic que m’havia dut la meua germana. Em concentrava en la imatge i en la respiració. Això junt amb tots els calmants que duia a les venes aconseguien mantenir-me en un estat raonablement relaxat. A pesar dels crits d'angoixa del costat. 
En un primer moment les infermeres tractaren de raonar amb Mariangeles. Li deien que no estava sola en l’habitació. Que al seu costat hi havia, com ella, una altra persona trasplantada. Però ella xisclava. Després optaren per posar-li una mena de tranquil·litzant. Ho comentaren en veu alta. Mariangeles cridava que no li posaren allò! Que no li ho posaren, per favor!
Entraren infermeres, zeladors i li van posar la medicació a pesar dels seus crits. Llavors va començar a colpejar amb el puny a la tauleta de nit i podia sentir com convulsionava al llit. Encara avui puc escoltar el soroll metàl.lic d'aquells cops de puny.

— ¡Soy alérgica! ¡Soy alérgica!— cridava. Fins que es va fer un silènci estrany.

Jo feia les meues respiracions i em concentrava en la fotografia. Llavors les infermeres van posar una nova mampara als meus peus i, sense que pogués veure-la,  van treure a Mariangeles d’aquella habitació.
Vaig tornar a caure en un sopor narcòtic.
L'endemà, dimarts tres d'octubre, vaig saber per la meua mare que l’havien dut a l'UCI. En el temps que vaig estar ingressat no la veuria més.

Amb el que escric no vull dir en cap moment que s’hagueren equivocat de medicació amb ella. Desconec el seu quadre clínic. Ni si arrossegava cap altre problema de tipus psiquiàtric. Sols he relatat el que vaig viure.

Uns anys després coincidirem en consulta de trasplantament. Anava en cadira de rodes i segons em va contar la mare, ja que ella parlava poc, conservava el ronyó bessó al meu, però hauria de tornar a fer diàlisi.

Ja no n’he sabut res més de Mariangeles, la meua germana de ronyó de Castelló de la Plana.

* per presservar-ne la intimitat, el nom de Mariangeles és fictici.