9- El dia que em trasplantaren el ronyó

Et mors.

No escrius res. No et plau jugar amb les paraules. Tampoc et demanes el motiu. Ja no t’interessa.

No llegeixes. El teu cap no vol pensar. Pensar confon. Comprendre és un esforç inútil… tampoc t’inquieta.

Reduïda la teua vida social al no-res, t’has anat aïllant, defugint amics i visites. Mes a mes, dia a dia. Però no n’ets conscient. Res ni ningú trobes a faltar.

Estàs buit d’il·lusions i d’expectatives. Tots els plans i tots els somnis s’han esvaït.
I no t’importa.

La diàlisi peritoneal no funciona. Dilluns t'hemodialitzaran d'urgència. Si arribes a dilluns. Tan se fa.


En el silenci de la nit estàs sol amb els teus picors. És un martiri que has assumit. L’única novetat és un malestar sord al pit que et lleva la son de fa un parell de setmanes. Tampoc et preocupa. Et distreu d’estar rascan-te les cames.
T’alces del llit i deambules. El malestar no passa. Et gites panxa per avall i pressiones el teu pit amb els braços. Sembla que el desfici minva. Pot ser t’adorms.

Els dies són una successió d’hores buides que comencen quan el sol et ve a buscar i et troba amb els ulls oberts. Has posat el coixí baix el pit per a què faça la pressió que tu feies amb els braços. Així, amb les mans lliures, et pots tornar a rascar lentament les cames.

Estaràs de mal humor amb qui tinga tractes amb tu. Tu no ho sabràs però els qui t’estimen ho viuran i ho sofriran i cada volta parlaràs menys. Parlar cansa. Per parlar cal pensar. Pensar esgota. Parlar sense pensar crea conflictes. Apoc a poc, la teua boca serà la tomba de la teua llengua.

Tancat dins de tu no estàs malament. Has viscut aventures, has viatjat, has conegut l’amor i el sexe. Has somiat despert, has construït castells a la llum de la lluna, ballat amb els núvols, escrit en la sorra… Aquest, amic meu, és el teu bagatge. És el que et queda.
No tens rancors ni penes. Et sents bé amb el món, estàs en pau… i et perdonaràs.

Tens vint-i-quatre anys i et pareix que ets molt vell. No esperes res més. No comprens aquesta sensació. Encara avui no la comprens. Un dia provaràs d’explicar com estaves i què senties en un bloc i et faltaran les paraules. Sense desitjos ni anhels, vas viure en la pau més immensa que has conegut.

I una vesprada qualsevol sona el telèfon. És la trucada més important de la teua vida.

La notícia.

Era diumenge. 1 d'octubre de 2000. Jo havia estat tot el dia desaparegut en l’entresolat que hi ha a la torre de casa els meus pares. Allí, de feia setmanes, hi passava els dies mirant pels finestrals, cap a les muntanyes de color púrpura que hi ha al lluny. Mirant; senzillament.
Ells havien rebut la visita d’uns amics i estaven fora, asseguts a la terrassa. A mi m’arribava la remor de les converses barrejada amb el so insistent del telèfon. No el sentien.
Vaig baixar i vaig atendre la trucada.

— ¿Igor Vicens Zigum?
— Zygmunt, si, sóc jo.
— Le llamo de coordinación de Trasplantes. ¿Puede acudir ahora al Hospital La Fe de Valencia?
— Vivo en la provincia de Alicante...
— Pues dese prisa, ha habido una donación… cada segundo es importante… Traiga solamente sus cosas de aseo personal y venga lo más rápido que pueda. Cuando llegue al hospital comunique su llegada al mostrador principal… Te esperamos Igor. ¡Dáte prisa!

Sense més la xica que m’havia telefonat va penjar. La conversa havia durat… quant? Trenta segons? No sé ni si vaig dir alguna cosa! Em vaig quedar de pedra, palplantat. “tu, tu, tu, tu… “El so del telèfon, assenyalant-me fins que de sobte, el meu cervell atordit va donar un sotrac, com un cavall de curses quan sent el tret de sortida; es va posar a pensar a tota pastilla.

Les coses no arriben si vius pendent, esperant-les. Serà quan ja no esperes res, que t’arribarà tot.

Era la trucada que ja no esperava. Llavors tot va anar molt ràpidament. Com la pressa d’un embassament que esclata, una riuada de pensaments ho va envair tot. Vaig correr a la terrassa per comunicar la notícia als pares.

— M’han telefonat de la Fe… ha arribat un ronyó.

I no recorde res més.

La següent imatge em situa al despatx de consulta de trasplantament renal. He parlat amb el Doctor Sánchez i he firmat els consentiments per a l’operació. Un munt increïble de fulls. En cada un he estampat una firma lleugerament diferent de l'anterior. Tots semblen tenir molta pressa, fins i tot el boli Bic amb el que signe. El doctor Sánchez i altres metges que entren i eixien intenten encoratjar-me. Encoratjar a la mare, al pare i a la meua germana que s’estan al meu costat. En el despatxet hi ha una tensió neguitosa i elèctrica.
Entraré a quiròfan a les sis del matí.

En un altre record estic fora, a la porta principal de La Fe. Són vora les nou de la nit i estic trucant per telèfon. He triat a dos amics a qui donar la notícia i, per si alguna cosa eixia malament, acomiadar-me’n. El pare està amb mi. Pareix tranquil però jo sé que no ho està, es fuma els nervis.
Després torne a l’habitació dels trasplantats... És a la primera planta. La primera porta del corredor, a l’esquerra. L’habitació a la qual tots els que estaven ingressats allí cobejaven entrar algun dia. Era una sala gran, trista, vella, gris i amb quatre llits sinistres. Un cartell a la porta advertia a les visites el risc de contagi que corrien els pacients que s’estaven en ella. Per a entrar-hi, i evitar infectar a algun pacient trasplantat, les visites s’havien de posar una mena de gorra de dutxa d’un sol ús, una bata, una mascareta, uns peücs i desinfectar-se les mans amb el desinfectant que hi havia a la porta. Sterilium se'n deia.

No estic sol. Al costat del llit que m’han assignat, hi ha una xica amb la seua mare. Es diu Mariangeles. Ella rebrà l’altre ronyó del mateix donant.

—Seràs la meua germana de ronyó!

Ella somriu. Se la veu molt malalta. Prima i demacrada. Com jo. La seua mare parla amb la meua. Li diu que elles fa estona que han arribat de Castelló de la Plana.

Per a preservar la nostra intimitat, una mampara de tela grisa separa els llits.
Enfront nostre, els altres dos llits estan desocupats.
Durant moltes hores em fan proves. Una infermera de cabell castany i rull, seu al meu costat i em fa un tall al braç que comença a sagnar. Amb un cronòmetre anota dades en un full mentre, xerra amb una altra infermera. Li conta les seues vacances en el iot d’un amic. Les escolte. No tinc millor que fer.

— És per a mesurar la velocitat de coagulació— em respon amable a una pregunta meua. Està morena.

El procés dura vora vint minuts.

El tall que em va fer és la cosa més estranya del món. És xicotet, dos mil·límetres, però setze anys després encara en conserve la cicatriu.

Entra una altra infermera amb un ènema. És brusca en parlar i en els gestos.

—Tens el potassi molt alt i no et poden trasplantar així. Se t’ha de baixar. Et pose jo l’ènema o te’l poses tu?

Visitar el meu cul ha estat sempre un privilegi meu. Digueu-me tiquis-miquis però li agafe la pera i em tanque al bany per atorgar-me la prerrogativa.

Després d’algunes analítiques i proves més ens deixen sols a l’habitació.
Es fa el silenci. Mariangeles no diu res de fa hores. Potser dorm, encara que ho dubte. La seua mare li fa companyia. No se sent cap soroll a l’altre costat de la mampara. Sembla que ni tan sols respiren.
Seria vora l'una del mati. La mare, com ja us he contat en un altre post, estava en un incòmode sofà i la meua germana enrotllada en una cadira. El pare havia marxat a casa.

Se m’acut que podria morir. "Potser aquesta és la meua última nit". Desmunte els goters i m’escapolesc a fer un tomb. Sempre he bambat pels hospitals.
A les dues del mati passe per davant del control d’infermeria de la dècima planta. La de pneumologia, on vaig estar ingressat arran de la peritonitis.
La infermera de guàrdia em veu a través del vidre i se sorprén.

— Tu no eres de ésta planta, ¿verdad?
— No, a las seis me van a trasplantar i quería mirar por la ventana de la salita por última vez… como és la única que no tiene barrotes…
La infermera pensa que eixe xic demacrat vol botar per la finestra.
— No quiero problemas, ve a tu habitación, anda.

Torne sense haver-me acomiadat de la nit. Sense veure les llums de la ciutat. Sense mirar per la finestra i somiar que isc volant.

El trasplantament

De sobte entra una infermera, em rasura els pèls i m’unta la panxa de Betadine com qui posa mantega en una llesca de pa mentre, amb una bossa de diàlisi, buida el líquid dialitzador de l'abdòmen per no tornar a omplir-lo. 
Era l'última diàlisi.
Després entren uns zeladors. És l’hora. La mare la meua germana ja han eixit de l’habitació i m’esperen a l’entrada de quiròfans que a la Fe Vella estaven a la mateixa planta que nefrologia.
Ens fem un petó. Jo dic alguna bajanada pròpia d’un pallasso per treure-li dramatisme al moment i entre a quiròfan fent la V amb els dits en senyal de que tot anirà bé.
A quiròfan hi ha un munt de gent. Un munt d’aparells. Em fan jaure sobre la llitera negra i dura com una pedra que hi ha al centre de la sala. Cap per a munt. D’allí veig que, al sostre, hi ha una fila de finestres en cercle i inclinades cap a la sala. Tot i no haver-hi llum al darrere, endevine el blanc dels ulls de gent que hi ha, mirant. Són estudiants de medicina.
Em lliguen els braços i les cames, em tapen amb una manta i l’anestesista, molt amable, em demana que li desconte de deu fins a zero mentre m’aplica una mascareta.

Algú em crida pel nom. Quan intente respondre note una coentor insuportable a la gola. Tinc alguna cosa a la boca. Intente llevar-m’ho però els meus braços estan lligats.
— ¡Igor!¡Igor! ¿Me oyes?
— Mmmmh
Algú m’obri un ull. Em lleven el causant d’aquella horrible sensació d’asfíxia: Un tub enorme que tenia a la boca i baixava per la tràquea.

— ¿Cómo estàs, Igor?
— He de ir a Benidorm a trabajar— responc.
El que he dit no té sentit. Dic algunes bajanades més producte de l’anestèsia que més avant em contaria en to d’humor el doctor Sánchez però que ja he oblidat.

— Todo ha ido muy bien, Igor.

En eixir de quiròfan la mare i la meua germana m’esperen. Torne a fer el gest amb els dits, crec que somric. M’adorm-ho.

Primeres hores.

Vaig dormir tot el dia. En algun moment van entrar la meua germana i la meua mare a l’habitació i jo vaig tornar a alçar el polze. Sols un.

A la nit començava a espavilar-me. Mariangeles feia molt de soroll darrere la mampara. Cridava. Metges i infermeres entraven i sortien de l’habitació. Ella xisclava. Crits de pànic. A la seua mare i a la meua les van fer fora de l’habitació. No podia fer res. Vaig decidir concentrar-me en el soroll que feia el meu cor. Una pinça que em pessigava l’index traduïa els meus batecs en xiulits constants. Vaig començar a fer respiracions, per a distreure’m i rebaixar el ritme cardíac. Escoltava com els xiulits eren cada volta més espaiats. Sobre la tauleta de nit, tenia la foto d’un llac pirenaic que m’havia dut la meua germana. Em concentrava en la imatge i en la respiració. Això junt amb tots els calmants que duia a les venes aconseguien mantenir-me en un estat raonablement relaxat. A pesar dels crits d'angoixa del costat. 
En un primer moment les infermeres tractaren de raonar amb Mariangeles. Li deien que no estava sola en l’habitació. Que al seu costat hi havia, com ella, una altra persona trasplantada. Però ella xisclava. Després optaren per posar-li una mena de tranquil·litzant. Ho comentaren en veu alta. Mariangeles cridava que no li posaren allò! Que no li ho posaren, per favor!
Entraren infermeres, zeladors i li van posar la medicació a pesar dels seus crits. Llavors va començar a colpejar amb el puny a la tauleta de nit i podia sentir com convulsionava al llit. Encara avui puc escoltar el soroll metàl.lic d'aquells cops de puny.

— ¡Soy alérgica! ¡Soy alérgica!— cridava. Fins que es va fer un silènci estrany.

Jo feia les meues respiracions i em concentrava en la fotografia. Llavors les infermeres van posar una nova mampara als meus peus i, sense que pogués veure-la,  van treure a Mariangeles d’aquella habitació.
Vaig tornar a caure en un sopor narcòtic.
L'endemà, dimarts tres d'octubre, vaig saber per la meua mare que l’havien dut a l'UCI. En el temps que vaig estar ingressat no la veuria més.

Amb el que escric no vull dir en cap moment que s’hagueren equivocat de medicació amb ella. Desconec el seu quadre clínic. Ni si arrossegava cap altre problema de tipus psiquiàtric. Sols he relatat el que vaig viure.

Uns anys després coincidirem en consulta de trasplantament. Anava en cadira de rodes i segons em va contar la mare, ja que ella parlava poc, conservava el ronyó bessó al meu, però hauria de tornar a fer diàlisi.

Ja no n’he sabut res més de Mariangeles, la meua germana de ronyó de Castelló de la Plana.

* per presservar-ne la intimitat, el nom de Mariangeles és fictici.