8- La Diàlisi Peritoneal

Vaig estar dues setmanes hemodialitzant-me. Els últims dies, rebent un tractament d'antibiòtics extra per una infecció que havia sofert al catèter de la jugular.

Un dia el doctor Alvariño va entrar a la sala de diàlisi on estava jo, despertant de l'última sessió. Duia la bata blanca descordada com una capa de superheroi però no onejava a l'aire per la parsimònia amb la qual es desplaçava el doctor; amb l’esquena encorbada i els passos reflexius. Després d'allisar el seu bigot superb i em va dir:

— Te voy a sacar de aquí.

A mi em va caure la tostada dins del succedani de café.

Sonava tan bé!

Hi ha notícies que, segons en el moment en el qual es donen, poden paréixer bones i tot. No anava a eixir de la diàlisi, estava clar, però anava a deixar de fer l'hemodiàlisi i, sobretot, se'm llevaria l'incòmode catèter del coll que a banda d'haver-me produït una infecció, em tenia desficiós en extrem.

L'ensinistrament per a la diàlisi peritoneal va començar de seguida de la mà de Marina, la infermera de Peritoneal. 
És senzill, tot i el nom ampul·lós. Un cop has vist el funcionament de les màquines d'hemodiàlisi; tan plenes de tubs, llums de colors, alarmes infernals i peces giratòries que emeten sinistres brunzits; i després d'haver viscut el aparatós que pot arribar a ser, la simplicitat de la diàlisi peritoneal és espatarrant.

És tan senzilla que fa que la merda de malaltia que tens semble, fins i tot, ser-ho menys.

El nom diàlisi peritoneal és l'abreviatura de les sigles de DPCA. Que corresponen a Diàlisi Peritoneal Continua Ambulatòria. Continua perquè, del primer moment que comences amb ella i fins que isques del programa, sempre hi haurà líquid de diàlisi en el teu peritoneu, i ambulatòria perquè es pot fer a tot arreu... Fins i tot a la Lluna.

A diferència de l'hemodiàlisi que necessita molts més recursos, en la DPCA l'únic que cal és que hi haja un peritoneu (que, fent un símil automobilístic, tots duem com a equipament de sèrie) i la força de la gravetat, per a permetre a un líquid caure d'un goter.

Ja que he posat l'exemple de la Lluna, aclarir que, com la gravetat en el nostre satel.lit és sis voltes menor que a la Terra, una sessió de diàlisi peritoneal allí duraria sis voltes més que aquí. Dues hores en comptes dels vint minuts que s'empra en fer-la a la Terra. Com que l'has de fer mínim tres cops al dia hauràs de dedicar-li sis hores... cada dia.

En eixe cas seria més interessant fer hemodiàlisi ja que sols t'ocuparà cinc hores… cada dos dies.

Si em llegeix algun astronauta amb insuficiència renal terminal i en DPCA que haja d'anar a passar un temps a la Lluna, ja li he fet els números.

Què és la diàlisi peritoneal?

La diàlisi peritoneal utilitza les propietats de filtratge del peritoneu. Aquest és una membrana semipermeable que tots tenim a l'abdomen i que envolta als òrgans. Dins d'aquesta “bossa” es posa el líquid dialitzant; bàsicament a aigua amb glucosa (sucre) que mitjançant un procés d'osmosi, atrapa el líquid sobrant de l'organisme; les impureses i altres elements de rebuig dels quals us he parlat en el capítol 6 i per mitjà d'una solució d'electròlits es mantenen estables els del cos.

Quan vaig estar preparat per a fer-la sol (que per la senzillesa de la tècnica bé podria dir ser aquell mateix dia) em van enviar cap a casa.

Allà havia d'esperar un camió de la casa Baxter, que seria l'empresa farmacèutica que cada primer de mes vindria carregat amb noves caixes de recanvis.

Així va entrar en la meua vida José; l'amable repartidor de Baxter. A partir de llavors, de caixes de Baxter n'hi hauria per tot arreu; al pujar de l'escala, apilades a l'habitació i en cada racó que cabera una.

Dins de cada caixa hi havia cinc bosses de diàlisi en paquets precintats. Cada paquet duia una bossa transparent plena de líquid dialitzant nou i una buida. Les dues estaven unides per un tub (que no es diu tub, cal dir línia!) en forma d' Y amb un tap de plàstic a la punta de tipus anella i de color.

Recalque el tema del tap perquè les bosses amb una concentració de 2,27% de glucosa el tenien groc i em vaig dedicar a col·leccionar-los. Al final, després d'anys en diàlisi peritoneal, conserve una llarguíssima serpentina de color groc feta tap a tap, com una corona de flors hawaiana. (Potser no tindré fotos però guarde la garlanda a casa, en record de totes i cadascuna de les diàlisis).

Em va portar també un peu de goter, un armari i una planxa especial per calfar les bosses a 36,5 graus; per a que en posar-te-les no sofrires fred. Un luxe que en hivern s'agraïa doncs si estava gelat, esperava deu minuts mentre s'escalfava una bossa a la planxa i me la posava calenteta dins del cos. Llavors de seguida entrava en calor. A l'estiu, me les posava fresques, de manera que no patia els excessos de temperatura de temporada.

I com funciona la peritoneal?

El mecanisme per a fer una diàlisi com ja he dit és molt senzill. Penjava la bossa plena del goter i desplegava la bossa buida, que deixava a terra. Les dues línies s'unien en un punt d'on eixia la línia amb el tap de color groc. En llevar-lo, aquest acoplava al sistema de rosca del meu catèter. Llavors, calia girar la claueta del meu connector rosa (i poc masculí) per “soltar" el líquid dialitzat, aquell que feia unes hores m'havia posat, i aquest queia atret per la força de la gravetat dins la bossa buida.

Una manera de pixar ben curiosa que durava uns deu minuts.

 Recorde notar com es buidava el líquid de la panxa. És una sensació semblant a quan sense avis fas una baixada sobtada; en un gronxador, per exemple. Després, per mitjà d'unes pinces especials, tancava el pas de la línia que baixava a la bossa de terra, per a què el líquid de la nova, la que penjava del goter caigués, atret per la gravetat i no se'n passés del peritoneu, on havia d'entrar. Trencava un xicotet precinte i esperava a que es buidés. Sensació embafosa aquesta: quan notaves com la panxa s'omplia.

En resum, en una sessió de diàlisi peritoneal et converties en una mena de "fontaner", tancant i obrit el pas de l’aigua. (el líquid dialitzant en aquest cas)

Recorde moltes diàlisis però la primera, quan et posen 2 litres de líquid dialitzant a la panxa i et sents com si t'hagueren embarassat de repent, i sobretot l'última; quan et buiden la panxa per no tornar a omplir-la són moments especials.
 Ambdues foren fetes a l’hospital. La primera significava el principi d’una condemna i l’última, el d'una nova vida .
Un cop t'havien posat la primera bossa, la vida passava a ser allò que succeeia entre sessió i sessió. Aviat vaig dominar la tècnica i vaig començar a fer la diàlisi allà on es presentés (sempre que fos un lloc asèptic i jo tingues les mans ben esterilitzades). Sols necessitava un lloc alt on penjar la bossa de líquid dialitzant, una mascareta, molt de desinfectant, Betadine i una previsió de bosses de recanvi.

Tant va ser la confiança i el domini de la tècnica que un cop vaig fer un viatge al Pirineu amb un amic. Va ser divertit. A la nit vaig conduir jo i de dia ho va fer ell mentre jo anava dialitzant-me amb la bossa penjada de la maneta de la porta del cotxe.

Un dia em van fer arribar un manual simpàtic, editat per l’empresa Fresenius, 

 que tot i no ser aquella que em subministrava els recanvis (la meua era Baxter) era molt graciós. Va ser per l’època que em donaren també el "Manual del Paciente Renal" del que us parle en l’anterior post.

Aquest, però era molt més amable i amb molts dibuixos en els que un homenet somrient explicava que fer en cada cas.

 I si no creieu que puga ser graciós un manual de diàlisi, mireu el que porta escrit l'homenet a la camiseta.

Però tot i ser una tècnica simple i a pesar de l'atractiu del seu manual,  no deixava de ser diàlisi. Amb totes les seues penúries, riscos i incomoditats.

Al cap de dos anys el que pitjor portava eren les picors, causats per material de rebuig que la diàlisi no acabava d'eliminar del cos. Em picaven les cames. A totes hores. Em gratava fins a fer-me sang. Era insuportable. Però hi havia una cosa que ho superava i que no havia de veure directament amb la malaltia si no que era un efecte secundari dels apòsits. De tant de tenir tapat amb esparadraps la sortida del catèter, tenia la zona irritada. La pell al voltant era com la foto d'una zona de guerra: resseca i plena de trinxeres. La picor allí era un desfici continu. De nit em rascava com un boig i com que la zona no podia estar mai a l'aire pel tema de les infeccions era un vertader turment.

Finalment vàrem trobar a la farmàcia uns apòsits rectangulars i d'un material plàstic transparent de la casa 3M que anaven bastant bé. Però tot i això, seguia sent un suplici. Sobretot a l'estiu.

Dins de les incomoditats de la peritoneral està el tema de la regularitat amb els recanvis. Estàs obligat a fer-los i no pots allunyar-te més de quatre/cinc hores de les bosses. Aquest tema sempre va ser sagrat. Com la medicació. 

No he fet la diàlisi!

Cal dir que en tots els anys que hi vaig estar, en diàlisi, sols em vaig passar un intercanvi... i quasi em costa la vida! Però no per haver-me'l botat, no,  de fet quasi ens costa la vida a mi i a un amic.

Aquell dia estàvem en alerta roja per fortes pluges. Vaig pensar que no hi havia per tant. Així que després del ritual amb els vendadges i la neteja del catèter, com era dissabte, a la vesprada i fent autoestop vaig anar al poble a veure als amics. (Recordareu que m'havien prohibit fer coses siderals, i ja ni feia bicicleta ni anava amunt i avall corrent, gastava dit) Llavors, al voltant de les deu de la nit, va començar a ploure a bots i barrals. Com cantava Raimon, a la meua terra la pluja no sap ploure, i així va ser. Ben aviat es van desbordar els barrancs del terme.

A les dotze de la nit  varem saber que totes les carreteres de sortida del poble estaven tallades a causa de l'aigua.

Malgrat això, un amic, que tampoc creia que hi havia per a tant, es va prestar a acompanyar-me a casa. A la benzinera de la sortida ens vàrem trobar amb una patrulla de la policia, amb el seu Patrol tot terreny i els vaig demanar si em podien acompanyar a casa, doncs vivia a deu quilòmetres, havia de fer la diàlisi i els vehicles dels meus amics no eren apropiats per circular en aquelles condicions. El policia sense deixar de mirar com plovia em va dir que no feia bona nit i que ell no sortia del poble. Va acabar d'omplir el dipòsit i va marxar.

Llavors el meu amic, amb el seu vell Volkswagen Golf es va oferir a portar-me fos com fos a casa per a què poguera fer la diàlisi de la nit.

A mig camí el vehicle va entrar dins d'una bassa d'aigua. Plovia molt fort, era nit negra i no es veia la carretera. Ens aturarem. A un centenar de metres, un cotxe que venia en sentit contrari ens feia llums per advertir-nos del perill. Cada volta hi havia més aigua. Entrava per sota la porta així que vàrem optar per fer marxa enrere. El meu amic va maniobrar per a donar la volta just en el moment que una tromba d’aigua que baixava de la muntanya botava la carretera per aquell punt i ens passava per damunt del cotxe. Durant uns segons varem flotar cap al barranc espentats per l'aigua, però ell, hàbil conductor i amb formació militar com a paracaigudista,  va fer una maniobra màgica: fent volar el vehicle va poder aferrar-se a la carretera i fent girar el volant el va encarar cap al poble. Accelerant sortirem de la riuada.

D'aquell dia sempre li va quedar alguna cosa dolenta al motor del vell Golf i jo mai li estaré prou agraït al meu amic per posar en risc la seua vida per ajudar-me.

Aquella nit vaig dormir a sa casa. Al matí ja no plovia, els barrancs s'havien buidat i vaig aconseguir tornar a fer la diàlisi del matí. Me n'havia botat una. L'única. No tornaria a passar mai més.

Peritonitis!
Fins que un dia, al cap de més de dos anys em vaig endur la sorpresa: Vaig enxampar la tan temuda peritonitis. Això és: La infecció del peritoneu. El risc més gran que es té amb la diàlisi peritoneal. Una infecció que segons la gravetat pot produir-te la mort.

En el meu cas, em vaig esperar amb un mal de panxa inenarrable durant molts dies, traent-li importància, doblegant-me cada volta més fins a caure al llit i, d'allí,  ingressar d'urgència a la Fe Vella. (Pel bon criteri dels meus pares que van decidir no escoltar més els meus "estic bé" "ja passarà" i carregar-me al cotxe).

No sospitava tenir peritonitis doncs, en contra del que indica el manual, no presentava febra ni treia el líquid dialitzat tèrbol. Sols patia molt de mal de panxa.

Una setmana em van tenir ingressat. 
El doctor Alvariño em va retreure el fet que no haguera acudit abans doncs estava molt greu i hagués pogut morir però, manual a la mà, jo no presentava símptomes que s'hi descrivien. A més, era més senzill negar l'evidència. Ningú en DPCA vol tenir peritonitis! 

Una constant en la meua vida ha estat la de cursar les malalties de manera atípica. Ja amb la insuficiència renal, com en la peritonitis i, com llegireu en altres posts, amb una uveitis que aniria a patir, onze anys després. El cas és que sempre he sabut el que em passava de manera circumstancial. Casualment... Així és com estic viu.

Allà dalt, a la dècima planta de la Fe Vella hi havia molta llum natural i de tot l'hospital era l'única planta a la saleta de la qual li havien llevat els barrots a la finestra i se tenia una esplèndida vista de València. De les seues postes de Sol i, de nit, de les llums de la ciutat.

La setmana que hi vaig estar ingressat ho vaig fer sol, en secret, parapetat dalt la meua vida DOS. Com quan era menut i em feien analítiques al hospital de la Vall d'Hebron; passava les hores mirant per la finestra, veien encendres els llums de la ciutat, somiant que no era allí, que aquella merda de vida no podia durar sempre, mentre em recuperava a base d'antibiòtics poderosos.


Cap al final. La mort.

Les sessions de diàlisi peritoneal es repetien al principi tres voltes al dia. Al cap de tres anys, per una complicació que faria que el meu peritoneu estigues esgotat i transportés poca glucosa hauria de fer-ho fins a cinc, amb bosses de més concentració, (3,87% ) i tap verd. Eixos taps anirien a afegir una nota de contrast en aquella garlanda groga que havia estat elaborant. En aquells dies  havia de posar-me el despertador a les tres del matí per a fer-me una diàlisi. 

Llavors era la tardor del 2000, tenia vint-i-cinc anys, en feia tres justs que em dialitzava i estava realment malalt. Les Parques em rondaven. Recorde que no tenia forces per a res. Anava del llit a l'ordinador i m'arrossegava per tot arreu. Aquest cop si, tenia tots els símptomes descrits en el passat post (clic aqui) Les visites a La Fe eren molt seguides i recorde com cada dia em trobava més dèbil. Anava apagant-me com un ciri i no pensava en cap futur. Tot i que no em capficava massa ni analitzava el que em passava, inconscientment, ja no em veia en aquest món a llarg plaç. 

Si la mort ve a buscar-te perquè estàs intoxicat pels productes de rebuig que no pots eliminar del teu cos estaràs atordit, pensaràs amb dificultat — si es que penses en alguna cosa—, i et deixaràs dur lliscant del matí a la tarda, lacònic,  esperant la nit malenconiós, com si contemplesis l'última posta de sol sobre un horitzó immens. 

Com la diàlisi no anava bé, estava morint-me.

Parlaren llavors de tornar d'urgència a hemodiàlisi i divendres 28/9  em donaren cita per a dialitzar-me d'urgència dilluns 2 d’Octubre de 2000.

Acudiria a aquella cita, però per a passar a millor vida.