11- A l'hospital

Em van trasplantar el teu ronyó el dimarts 2 d'octubre de 2000 a les sis del matí. L'esquerre. Dimarts dormia un son induït i sense somnis. A la nit vaig despertar, el temps just per saber que em quedava sol a l'habitació dels trasplantats. Treien a Mariangeles, la meua bessona de ronyó, aquella que duia el teu ronyó dret perquè havia sofert algun tipus de complicació. Se l'emportaren a l'UCI. En un altre moment vaig entreobrir els ulls. No sé si era de dia o de nit. Al peu del llit estava la meua àvia, "memé", morta feia nou anys. Era Mémé que dins els meus somnis narcòtics em feia una visita. En silenci. Agraït vaig tornar a tancar-los.p

Tu,

Dimecres 3 vaig DESPERTAR. En majúscules. Tot i que encara entrava i eixia del son segons anaven administrant-me la morfina i el còctel de medicaments que actuaven contra el dolor, quan despertava era per sentir-te. Et notava, poderosa, donant-me vida des de dins meu. De dins cap enfora. Et sentia; físicament. Estaves, a l'esquerra del meu melic i a la part baixa de l'abdomen, enganyant al meu cervell que ni de dimensions ➡ ronyons ni trasplantaments no en sabia. Per a ell, la sensació era com si els cirurgians m'hagueren posat una pilota de tenis allí. Així em feia visualitzar-te el meu cervell ignorant! Després de molts mesos intoxicat, tu (el teu ronyó), li aportàveu sang neta perquè ell et pensés de nou. Perquè tornés a imaginar coses. Perquè despertés. Estaves eliminant totes les toxines del meu cos. Totes les restes de rebuig que la diàlisi peritoneal ja no eliminava i que havien estat a punt de matar-me. Del minut u el teu ronyó les havia estat filtrant. Així m'ho digueren els metges mentre abandonava els braços de la Mort en els que m'havia abocat la malaltia. El dos d'Octubre del 2000, havia renascut. Gràcies a tu. I gràcies al fantàstic equip de trasplantament renal de la Fe, Al Dr Alvariño, al doctor Sànchez i a tots els de coordinació de trasplant que ho feren possible.

Nosaltres,

Després de sentir i conèixer el teu ronyó, va venir el torn de pensar en tu. Jo començava a viure. Perquè passés això, necessàriament tu ja no estaves en aquest món. Tanmateix vivies en mi! No hi havia, de fet mai no hi hauria, un jo, ... A partir d'aquest moment hi hauria un nosaltres.

Em feies reviure! Feia estrany de pensar. Tan sols una setmana abans estaves viva i jo em moria. Ara era al revés. Estaves morta i jo renaixia. Hi vaig pensar molt en això. Donant les gràcies pel teu gest altruista. A tu. A la teua família que va firmar el consentiment en el terrible moment en el qual els digueren que havies mort i els demanaren si volien donar els teus òrgans. Vaig compartir el dolor de la pèrdua. Després del moment de donar gràcies vingué el moment de sentir-me malament. Doncs mentre jo reviscolava segon a segon una persona havia deixat aquest món. Vaig tenir el meu propi debat intern. Era inevitable tenir algun sentiment de culpa però al mateix temps una alegria immensa que anava creixent dins de mi. Podia tornar a pensar! Volia fer-ho!
Ja fa setze anys de tot això i no t'he oblidat. Sóc viu gràcies a tu i per això et recorde sovint.

T'escric en femení perquè el teu ronyó va néixer i créixer en un cos de dona. Les donacions en Espanya són sempre anònimes, però en un trasllat d'hospital en el qual em vaig endur el meu expedient em vaig assabentar d'aquest detall.

—Eres una dona! Ho sabia!

Morires a l'edat de quaranta-un anys, l'edat que tinc jo ara.
És curiós. Mai havia pensat escriure les meues vivències com a malalt renal, el meu trasplantament ni compartir-lo amb el món i ho faig ara. Setze anys després. A l'edat que tu tenies quan vas morir.

Pel que em van contar, aquella nit del 2 d'octubre de 2000, a l'Hospital La Fe es feren diversos trasplantaments, va ser una nit moguda. Amb el teu gest anaves a caviar la vida d'almenys cinc persones.

Estar viu és meravellós! Tornar a néixer és inexplicable.
Recorde que escoltava música amb un walkman i m'esborronava! La sentia profundament.
La VIDA s'obria pas de nou dins de mi.
Aquelles coses siderals, com anar en bici o córrer fons que havia fet de jove quedaven ridícules al costat de la sobtada injecció de vida que estava rebent...
I el teu ronyó vinga pixar.

Reviure, Reviscolar,

Les infermeres entraven a l'habitació i buidaven la bossa que tenia al peu del llit i que, per mitjà d'una sonda que m'havien posat al pito, recollia el pixum. Cada dues o tres hores omplia la bossa d'uns dos litres de capacitat. I s'havia de buidar.

— ¡Te han puesto un riñón turbo!— bromejaven les infermeres— estàs batiendo el récord de la planta.

Al final pixava tant i estava tan viu que dimecres per la vesprada vaig provar d'alçar-me a buidar jo mateix la bossa, en part també per no haver d'estar trucant el timbre, que avisava a les infermeres, cada dos per tres.
La mare havia marxat a casa. Ara jo estava trasplantat i seguint el pacte amb la vida DOS els havia demanat a tots de marxar. Allà no podien fer res. Per la incomoditat dels llits auxiliars, ni dormia ella ni ho feia jo. Hi havia un fantàstic equip d'infermeres i infermers i m'havia d'espavilar sol. I vaja que tenia ganes de fer-ho!
Amb lentitud em vaig escorar del llit fins a posar el peu a terra. Gràcies a la morfina i al còctel de drogues no em feia massa mal encara que no podia posar-me recte i estava marejat. Doblegat, com si parés l'orella per escoltar els secrets que guardava el pis gris de l'habitació dels trasplantats, em vaig arrossegar fins al bany. Estava sondat, portava un embalum de goters i bombes d'infusió i em trobava brut; ple de Betadine i la bata blava tacada de sang. Vaig buidar la bossa plena al vàter. Llavors, sobre una cadira, vaig veure que hi havia un pijama de recanvi. El vaig agafar.
Perquè no dutxar-me? No em podia llevar la bata, ja que els goters ho impedien així que vaig ficar mig cos a la dutxa.
L'aigua calenta sobre la pell em va semblar la sensació més meravellosa del món. Tot i haver de fer malabars amb els goters i la bossa de la sonda em vaig llavar el cap i tot.
Llavors una infermera va entrar a l'habitació i com que no em trobava al llit es va posar a cridar el meu nom, neguitosa.

— ¡Aquí! — li vaig respondre col·laborador des del bany.
—¡Estàs loco!—em va dir molt enfadada mentre entrava bruscament al lavabo — ¡Te pueden saltar las grapas! ¡Si es que te acaban de operar, alma de cántaro!

Jo ja m'havia eixugat amb la tovallola i somreia amb la mirada tèrbola. Sense aconseguir posar-me el pijama i ajudat per la infermera vaig tornar al llit. Una sort. Estava tan marejat que sol no haguera pogut fer-ho.

—¡És la primera vez que alguien trasplantado se ducha a los dos dias del trasplante!— anava dient-me.

No seria l'únic récord de planta que tu i jo batríem en aquella estança hospitalària. Com llegireu més endavant, pixar nou litres al dia no està a l'abast de molts.
Un cop vaig descobrir que podia caminar, cada volta que podia, eixia del llit i m'estava assegut a la cadira. També em vaig proposar menjar tot el que em portaren. Tenia un apetit voraç i havia d'ajudar-te a filtrar. Volia que no et faltes de res dins de mi. A canvi tu, el teu ronyó, m'ajudàveu a pensar. I em recuperava molt de pressa.
Em van venir ganes d'escriure cartes. Divendres vaig demanar uns fulls i em vaig muntar un despatxet amb la tauleta de nit. Allà escrivia. Com que estava sol en l'immensa habitació, podia concentrar-me entre recanvi i recanvi de la bossa. De totes les escrites tan sols en vaig enviar dues.

I de sobte vaig començar a tornar a sentir interés per les noies. La libido em va vindre a trobar de manera inesperada. Em vaig sorprendre doncs ni en el temps de les meues millors actuacions de joventut havia estat tan interessat en el tema.
Ara, m'enamorava de totes les infermeres, de totes les zeladores, de totes les auxiliars de clínica, de les doctores... en resum; de totes les noies que entraven a l'habitació. Feia quatre dies que m'havien trasplantat i de sobte tenia interés en les noies! Un interés franc i desconegut. Amb les noves hormones alterades flirtejava amb el personal femení traent el meu arsenal d'oratòria rovellat.

Encara duia el catèter de la diàlisi. No el lleven fins al menys tres mesos després el trasplantament per, en cas d'haver un episodi de rebuig agut, poder tenir un mecanisme per a dialitzar a la persona trasplantada. Tot i que en el meu cas, ens ho jugàvem a una carta doncs el mecanisme del meu peritoneu estava estropejat. Però, per protocol, conservava el catèter; sobresortint pel meu costat dret. I continuava necessitant cures diàries.
Hi havia una infermera de cabell negre que venia de quant en quant a netejar-me la ferida. Era l'única que ho feia amb una delicadesa extraordinària i amb els seus dits exquisits.

— Me gusta que seas tu quien me cura. Me cuidas como si fuese de cristal.

La infermera es va posar roja i somrient amb vergonya em va mirar tímidament.
Jo em sentia estupendament i com que en un hospital hi ha poc per fer esperava el dia que li tocava venir a curar-me a la infermera de dits delicats.

Objecte d'exposició,
Al tercer dia va entrar a l'habitació el doctor Sánchez seguit d'una comparsa d'estudiants de medicina. Totes noies.
Em van trobar al llit, escoltant música, embadalit. Després d'un breu intercanvi de paraules sobre com em trobava i mentre les estudiants es posaven en cercle al voltant meu, el doctor d'una revolada em va llevar els llençols amb l'objecte de mostrar la meua cicatriu i parlar coses de metges.
Sota ells estava jo, nuet. A causa dels goters encara no havia pogut desfer-me de la bata blava ni posar-me el pijama i encara la duia enrotllada al braç.
Mentre el metge parlava vaig observar que l'interés dels estudiants se centrava més avall del meu melic. Encuriosit i pudorós vaig mirar al meu torn i em vaig posar a riure:
Tres anys curant-me la sortida del catèter amb Betadine i aigua oxigenada m' havien descolorit la meitat dreta dels pèls del pubis, deixant-los de color ros pollastre.
Supose que la distracció que els causava aquella visió va fer que les estudiants no prestaren massa atenció al que els xerrava el doctor Sánchez. Degueren eixir d'allí creient que aquell que s'havia posat vermell com un tomàquet i reia nerviós no era més que un paio excèntric.
Quina vergonya vaig passar! I quin mal. Quan portes 21 grapes a l'abdomen no pots riure. Encara que en tingues ganes.

Per aquells dies, decidiren llevar-me la morfina, doncs era una droga potent amb el poder de crear dependència.
Llavors els punts van començar a estirar-me de veritat. Era dolorós i molest, tot i això, caminant doblegat com una corbella amb potes, una setmana després del trasplant ja passejava pels corredors de La Fe. Rebia les visites dels meus amics a la saleta del final d'aquest i, fins i tot, posant-me un pantaló i una camisa, havia ja fet una escapada a l'exterior.
Quina meravella. Quina vida hi havia allà fora! I quina llum! L'experiència compensava l'esbroncada que em va pegar en tornar la infermera en cap, que em va dir que jo estava sota la seua responsabilitat i, si per anar a fer el bambau, em passava qualsevol cosa, li podia caure el pèl.

No vaig tornar a botar-me les normes.

Dilluns, set dies després del trasplantament parlaven ja de donar-me l'alta però el metge que l'havia de firmar se n'havia anat de pont pel 9 d'octubre i no tornaria fins al dijous 11. Hauria doncs d'esperar.

Feia una setmana que estava sondat, al no estar el metge ningú es responsabilitzava de llevar-me la sonda i començava a ser francament una molèstia. Cada matí tenia el pito més inflamat. Semblava una albergínia i em feia un mal terrible, però al no haver-hi cap metge que ho autoritzés no em llevaven la sonda. Era una tortura. No em deixava dormir i mentre, vinga omplir bosses!

Finalment dijous vingueren els que havien estat de pont. A les set del matí es va obrir la porta de l'habitació. La cara de la infermera (aquella que havia mesurat la velocitat de coagulació la nit del trasplantament) va ser de sorpresa immensa...

—¡Dios mío! ¡Te hemos desidratado! — va exclamar. Encara estava molt morena i tenia un aire simpàtic.

Pixar nou litres al dia era un record de planta però no era normal. Sense cap metge que supervisés la medicació, havien continuat administrant-me unes pastilles per a orinar. I baix el seu influx estava omplint bosses i més bosses.

Enretiraren de seguida la medicació i el mateix dia va venir un infermer amb qui sempre feia broma.

— Te voy a quitar eso— em va dir en referència a la sonda.— Cuenta en voz alta hasta tres.

I quan anava a dir dos, d'una estirada em va fer vore els estels. Ell somreia amb la sonda a la mà. Aquella sonda pot ser siga la cosa més dolorosa que mai m'han llevat. L'infermer es reia de bon gust. Deia que ja sabia que això feia mal, ja, i que si m'ho hagués dit jo m'hauria negat a què me la llevaren sense anestèsia.

Recuperació,
De seguida em van posar goters amb sèrum fisiològic per a rehidratar-me, em feien beure molta aigua i canviaren el menú per unes sopetes que havien de tornar-me tots els líquids que havia pixat. Huria de quedar-me encara uns dies però, lliure de la sonda podia deambular al meu aire pels corredors.

I així, dues setmanes després del trasplantament, un dilluns, van considerar que estava en perfectes condicions per anar a passar la convalescència a casa.

Eixir de l'hospital va ser una festa. El pare ens convidà a dinar a un restaurant al Saler i tot i que no recorde el menú, si sé que en vaig gaudir enormement... després de quatre anys tornava a menjar amb sal!

Aprofite el text per agraïr de tot cor als enormes profesionals que feren possible el meu trasplantament. Més enllà de les anècdotes. Des del personal auxiliar fins als metges. moltes gràcies. Sense vosaltres jo no seria possible.