12- Agraïments finals

 Tinc fredat a les biografies. Escriure’n una és com si posares punt final a la vida.

María José Sala Frau

La meua dona il·lustra aquest pensament amb allò que li va ocórrer a un dels seus herois, Drazen Petrovic, jugador de bàsquet mort en accident de tràfic quan tot just acabava de publicar la seua biografia. Pot ser, té raó i escriure’n una puga semblar que poses un punt final a la teua vida.

En el meu cas deixaré aquests texts que repassen les meues vivències de malalt renal amb aquest post. Contràriament a una biografia normal, la deixe en el naixement:
 Som l’any 2000, m’acaben de trasplantar i he començat a viure una nova vida.

 Lògicament he viscut aquests setze anys amb molta medicació. Pastilles les dosi de les quals les han anat regulant els meus nefròlegs a mesura que consideraven necessari. Pastilles de les quals n’he sofert molts dels seus efectes secundaris. Medicaments poderosos que més d’un cop m’han dut de cap a les urgències, però això no és res en comparació amb estar viu. Puc afirmar que estic molt bé. Setze anys després del trasplantament continue amb una salut de ferro. Això no obstant el ronyó va a poc a poc i inexorablement morint. És inevitable. La mitjana de vida dels ronyons trasplantats ronda els 10/15 anys. El cos, irònicament i amb la seua artilleria, ataca a l’òrgan que no reconeixerà mai com propi. És una qüestió de temps. El final serà el rebuig crònic i tornaré a la diàlisi, a la llista d’espera i, pot ser, a un nou trasplantament. Si hi ha sort, això pot allargar-se el temps suficient perquè la ciència genere òrgans amb les teues pròpies cèl·lules (és un projecte que ja està molt avançat).

No vull acabar, però, sense deixar unes lletres de record a totes aquelles persones que han passat per la meua vida. Primer, a tots aquells malalts que amb més o menys fortuna hem compartit habitacions, experiències i hores buides caminant amunt i avall pels corredors dels hospitals.

Vull recordar a José, de Gandia que compartí amb mi l’habitació la segona setmana del trasplantament, mentre em rehidrataven. A ell l’havien trasplantat tres voltes ja i feia sis mesos que estava hospitalitzat. Un record per a ell i un per a la seua dona que, valenta i amatent, s’estava al seu costat.
També, com no un record a la meua germana de ronyó, Mariangeles, de Castelló de la Plana. Una abraçada, allà on siga.
Juan sempre tenia alguna cosa per contar. El recorde amb la pell molt fosca a causa de la malaltia. Passàvem hores xerrant tot caminant pel corredor de Nefrologia de la Fe Vella.
Amb Antonio eixíem a fumar. Quan van prohibir de fer-ho a la saleta ens escapolíem a les escales.
Aquelles escales de la Fe Vella eren un fumador. Cada pis tenia la seua comparsa de viciosos de la cigarreta en guàrdies de vint-i-quatre hores.

Un record a tots eixos malalts que han compartit moments de patiment i altres d’alegria amb mi. Allà on sigueu. Gràcies pel que m’heu aportat.

També vull recordar al personal sanitari. Els qui heu llegit tots els capítols ja en coneixereu alguns però la majoria no han estat esmentats. Són 41 anys de tractes amb ells!

Els primers records d’aquesta gent de la meua "vida DOS" són per als meus metges de capçalera. El Dr. Cristobal, que em portava quan era menut i feia visites a domicili. El doctor Oltra, el pare de Jordi, de qui parle en el capítol 1, que va ser qui em portava a primeries, i qui per un missatge en una xarxa social em va demanar que visqués amb el món la meua experiència i és en part causant de què haja estat escrivint-la.
Un pensament també per a la doctora Mireia. Des que la tinc assignada he anat poc al metge el que és una bona notícia. Les vegades que hi haig d’anar puc comprovar que la doctora és un Sol i em sent afortunat que siga ella qui em vigila.

La meua ment viatja a la Fe. D’allà vull recordar a l'equip d’infermeres de pre-diàlisi i a les d’hemodiàlisi. Recordar noms és una tasca molt difícil. Això no obstant recorde bé algunes cares.
També pense en les dues noies que es feien carreg de la biblioteca. La Fe Vella tenia un servei de biblioteca que vaig usar intensament. Un record afectuós a elles per la tasca titànica de tenir ordenats tots aquells llibres en aquell espai tan xicotet, amagat al final de mil corredors.

I també envie records als cuiners que estaven per allí l’any 2000. No ens coneguérem personalment però jo era el que deixava els plats nets com un espill. No he tingut mai cap queixa, ni tan sols amb les peres. Això si, són una fruita que no menge mai fora l’hospital perquè sé que quan em tornen a ingressar em posaré a menjar-ne una per dia.

Un pensament afectuós també als qui repartíeu els dinars. Jo era qui us esperava a la porta de l’habitació, salivant, quan us sentia arribar amb el carro. No sou conscients de la labor tan important que feu doncs, no sols repartiu les safates amb els plats, sinó que sou qui marqueu les hores als hospitals. L’esmorzar, el dinar, el berenar i el sopar. Sou com un campanar que talla el temps, gran i buit dels hospitals. La gent no sol valorar la vostra feina i com el menjar de l’hospital no sol ser del gust de tots us emporteu sovint més d’un astoró.

Recordar al miler d’infermeres (majoritàriament han estat dones) que m’han tret sang amb més o menys encert. Des dels que no deixaven cap marca fins als que et deixaven al braç una nou que durava dos dies. Gràcies a totes elles.

I als zeladors, que sempre tenen alguna cosa per contar mentre condueixen la teua cadira de rodes o el teu llit. Un pensament afectuós per a ells també.

A les dones de la neteja no vull deixar-me les. Com que no m’estava mai quiet els xafava sovint el fregat. Hi havia qui s’ho prenia bé i qui no. Espere que no em guarden rancúnia per això. El seu treball és indispensable i entrar a netejar el lavabo quan estàs dins és un do.
No em puc imaginar un hospital sense elles.

I recordar les infermeres amb funcions de secretaries, en especial a les de peritoneal i trasplantament, l’Auxi, la Chus i Amparo. Aquesta última crec que es deia així. Que em disculpe si estic equivocat. Era rossa, corpulenta i amb el cabell curt. Dir que vestia de blanc seria absurd a l’hora d’identificar-la tanmateix no es cordava mai la bata. Tenia el seu despatxet al costat de Peritoneal i, en acabar jo la consulta, sempre s’interessava en com havia quedat.

I dels dos infermers que em cuidareu després del trasplantament?! Com he pogut també oblidar el vostre nom!?
Amb un, que tenia marques d’acne a la cara i era l'únic que em parlava en valencià, parlàvem de literatura. La cosa va començar després que veiés el títol del llibre que jo estava llegint: El Evangelio según Jesucristo, de José Saramago. En un primer moment va pensar que llegia l’evangeli i vore un xaval de 24 anys amb aquestes lectures el va esvalotar. Després, en veure el títol complet va expirar expulsant alleugerat el seu alé d’ateu.
L’altre, el que coixejava d’una cama sempre tenia algun acudit a punt i passàvem estones simpàtiques. Eren una parella molt agradable.

Després del trasplantament m’han vist molts metges. Recorde amb afecte al Dr. José. Un metge jove i modern que decorava la seua orella amb una arracada i es feia cridar pel nom de pila. Ell era especial i s’estava per no carregar amb massa medicacions als pacients. El vaig tenir molt poc temps, malauradament.
Recordar al Dr. Garcia, que em portava al principi del trasplantament i es va jubilar fa molt de temps i també al jove doctor Sánchez, sempre somrient i optimista. Més recentment el doctor Bea i la doctora Baldoví, s’han encarregat de cuidar-me des de La Fe Nova de València. A tots ells una forta abraçada.

Del Clínic de Barcelona, durant els dos anys que hi vaig viure, recorde al doctor Torregrosa, un home amable i dinàmic a qui sempre veies amb ganes de donar bones notícies.

He guardat a part a la doctora Sánchez i a la seua infermera. Les coses de vegades no surten com un vol i errar és humà. Encara que jo haja hagut de pagar un preu molt alt no guarde rancúnia, tan sols llàstima que mai es disculparen per l’error comés.

I per acabar vull enviar els meus millors pensaments a la doctora Verònica Ramos, que fins fa poc em veia a l'hospital on treballe. Destacar d’ella la seua extraordinària qualitat humana. Ara ha passat a diàlisi peritoneal motiu pel qual ja no passa consultes a trasplantats.
Tot i l’estima que li tinc, espere trigar molt a tornar a vore-la!

Segurament m’he deixat a gent, ja heu vist que amb els noms sóc un desastre però, això si, recorde moltes cares, que guarde dins del cap.

M’he deixat pel final a persones que no són sanitaris però que m’han cuidat igual o millor.

Gràcies a la meua dona María José, a les meues filles Gemma i Aroa, als meus pares Rafael i Christine i la meua germana Vanesa.
També un pensament per a la família política que també cuiden de mi.

I gràcies també a vosaltres, que del capítol 1 heu anat llegint-me.
Espere que, encara que siga un poc, els meus posts hagen ajudat a donar a conéixer la malaltia renal.

No existeixen dos pacients iguals, ni dues histories i cadascú enfronta la malaltia i la relata com pot. Jo ho vaig fer separant-la de la meua vida però sent conseqüent i responsable amb allò que aquesta decisió em portava. Així he procurat relatar-ho. Altres en fan de la malaltia el centre de la seua vida i tot gira al voltant.

No hi ha llibre ni manual per a enfrontar-se a les infermetats greus.

Que cadascú busque la manera que millor li va perquè al cap i a la fi, es tracta de viure i ser feliç. Simplement.