Faig un incís en aquesta aventura que està sent escriure la meua experiència com a malalt renal.
Donada l'afluència de lectors al bloc (a qui agraïsc el temps dedicat), em veig en l'obligació de justificar la seua existència. Reconec que no esperava que tingués massa repercussió, no és tampoc el cas, però les mil i pico visites rebudes en un mes són moltes per a mi, això junt amb alguns missatges rebuts en privat m'han dut a escriure aquest parèntesi.
El motiu de deixar constància del que han estat aquests 41 anys de pacient renal, a banda del que comente en el Capítol 1 – “Amb Valor” es fer un text per a ajudar, en la mesura del possible, a altres persones, pacients o familiars que se les han vist, o se les veuran amb una malaltia com la meua o semblant. Si la informació que facilite li pot ser d'utilitat, encara que siga a una persona, ja em donaria per satisfet.
En el procés he fet una catarsi; he buidat el pap i l'experiència ha estat tan alleujadora com sorprenent.
Es comenta sovint de la necessitat dels pacients de parlar amb persones que passen pel mateix. Hi ha tantes associacions de pacients com infermetats. S'ha demostrat que és una teràpia efectiva. Parlar. Parlar. Parlar. Compartir. És bo per a un mateix i és molt bo per als nouvinguts.
En el meu cas he parlat poc amb altres pacients. No he tingut massa relació amb altres persones que sofreixen d'insuficiència renal i per tant no he compartit la meua experiència amb ningú. He estat associat a ALCER, que són les sigles en castellà de l'Associació per a la Lluita Contra les Infermetats Renals, però de manera molt llunyana i passiva.
Aquells que heu llegit les cinc entrades anteriors, haureu vist que la meua intenció inicial és més novel·lística que divulgativa. Com he dit, en origen no esperava ser massa llegit. Les entrades són per tant llargues i personals però igual que no hi ha dues persones iguals per a afrontar una malaltia, tampoc hi ha dues iguals per a, en un moment donat, narrar-la. I en el meu cas, supose que per no haver-ne parlat mai, tenia moltes coses per contar. He anat també més enllà dels simples fets, apanyant-me -les per a intentar comprendre aquesta malaltia que m'acompanya i entendre la manera particular que he tingut d'afrontar-la. No cal dir, perquè ja està massa dit,que jo mateix no m'havia mai plantejat escriure sobre aquest tema. Pareix una biografia i no crec que interesse a ningú, o a quasi ningú. Amb aquests texts faig una excepció, sense que servisca de precedent.
A mi m'agrada escriure històries; ficcions principalment perquè quan escric tan de veritat m'agarra vertigen.
Se m'ha demanat pel fet que en les entrades anteriors no done gaire informació relativa als ronyons. Els vertaders protagonistes de la meua història. Comprenc que escriure sobre una cosa de la qual no s'ha donat informació pot sonar a xinés així que espere solucionar-ho avui, amb aquesta entrada al bloc. També se m'ha demanat el perquè no apareix el nom de cap persona, llevat de metges infermeres i sanitaris de la vida DOS(la vida de malalt renal). Dir-vos que és quelcom fet a propòsit. Tot i la meua misantropia, que s'accentua amb l'edat, al meu costat sempre hi ha hagut familiars i amics. És i serà de justícia tindre'ls en compte perquè són i han estat persones que es mouen en el meu entorn i que també han patit les conseqüències d'aquesta infermetat. Sobretot la meua dona María José, les meues filles, Gemma i Aroa i en el passat els meus pares, Rafel i Christine, i Vanesa, la meua germana. A qui agraïsc la paciència i el fet d'estar al meu costat. D'amics en parlaré però no diré noms, com no n'he dit fins ara, ells saben qui són i els agraïsc el fet d'haver estat sempre ací.
En la pròxima entrada, "Diàlisi Peritoneal", faré menció a tres d'ells:
L'un per l'aventura viscuda al Prepirineu, l'altre perquè quasi morirem junts mentre ell intentava tornar-me a casa i el tercer perquè m'acompanyava en algunes de les diàlisis més espectaculars que he fet.
Dit això, agrair-vos el fet que em llegiu i em queda posar-me a la vostra disposició per a qualsevol consulta sobre el tema que cregueu que la meua experiència puga ser d'utilitat.
Els
Ronyons:
En un capítol anterior, parlava de la falta d'informació que tenia relativa a la meua malaltia. De com assumia la pèrdua de llibertat que aquesta produeix com un fet, fatal i inevitable del qual n'era responsable, però que no havia d'immiscir-se en les meues relacions ni afectar la vida d'altres persones. Així m'ho vaig plantejar des del començament i tots els revessos que la malaltia anava donant-me els haniria a viure sol; amb humor i un somriure.
En aquella entrada us parlava de com hagués pogut normalitzar la infermetat, incorporar-la al meu ser assumint-la com assumisc que tinc els ulls blaus i sóc prim com una fletxa. Per això em calia informació que no tenia. No descarte que els meus fantasmes bloquejaren la seua cerca, en considerar tabú una malaltia com la que patia. A banda què jo no em sentia malalt. Tampoc descarte la meua joventut, com a factor limitant per gestionar-la. Especialment quan, al principi es produïren tot tipus de diàlegs a quin més estrany i els quals, al final, acabarien per exasperar-me. Eixes primeres converses unides a la meua ignorància han influït sense dubte a l'hora de forjar la manera amb la que em rel.lacionaria amb la meua malaltia i de passada canviar el meu caràcter, fent-me cada volta més fugisser i poc sociable... A pesar del que puguen pensar els qui em coneixen, no em trobe còmode en reunions socials ni en llocs on hi ha molta gent. Amb els anys em vaig fent solitari. I m'agrada.
Quan vaig fer pública la meua infermetat, en aquells primers dies a València, a banda de diàlegs del tipus:
— És una malaltia de vells!
Hi havia altres:
—M'han dit que estàs fotut del fetge.
—Dels ronyons!
—És igual. És una putada!
O bé altres com:
—Vas a fer diàlisi? No et preocupes, ja veuràs com en un “pis pas” et curen.
—Home, els ronyons han fallat. No tinc ronyons. Ja no es recuperaran.
—No sigues negatiu, home, veuràs com t'ho arreglen en la diàlisi.
O aquells diàlegs que m'embolicaven:
— M'han dit que estàs malalt?
— Si.Els meus ronyons no funcionen.
— Se't veu bè. A més fas esport i coses siderals...Estàs segur que no s'han enganyat de pacient?.. que els metges s'equivoquen a voltes...
Aquestes converses, que es van repetir en algunes ocasions amb persones distintes, les recorde perquè em van fer dubtar a mi mateix. Ja he dit que em trobava bé. Era més fàcil pensar que s'havien equivocat... en totes les analítiques. Què fàcil resulta posar-nos pardalets al cap.
Altres, sobretot en les sales d'espera:
— Tu també estàs en diàlisi?
—Sí, començaré a fer-la.
—.Ets jóve...Prens Adalat?
—Per a la tensió, sí.
—A mi, aquesta pastilleta me la van llevar un temps però se'm va disparar la tensió. Ara prenc Adalat a més de Ferrogradumet, Zyloric, Mastical...
Este joc és un clàssic. A mi m'exasperava. Es tracta de vore qui pren més medicació... Una competició absurda. Pot ser, per això no mantinc massa tractes amb altres persones amb infermetats renals. Hi ha una cosa sinistra en eixes converses. Alguna cosa obscena. Com si ser el qui està més fotut de la sala fos alguna cosa de la que estar-ne orgullós.
No anaven amb el meu caràcter aquelles converses de la sala d'espera.
O altres com aquest:
—M'han dit que estàs malalt. Un oncle llunyà meu per part de mare va tindre càncer de pròstata i encara va a consultes.
Per a aquesta gent estar molt greu havia de tindre relació amb el càncer.
O si entenien que si la teua malaltia havia de veure amb alguna cosa al voltant del pito, a la força havia de tenir ressemblança amb totes les malalties que coneixien ells per eixa zona.
Eixes persones mai volien saber com estava, tan sols omplir el silenci, parlar per parlar i per regla general no les tornaria a vore més.
I després estaven els que donaven consell.
—Igor, no hauries de beure això. Ma uelo, va estar a diàlisi i li havien prohibit de fer-ho.
—Ho he comentat al metge i no m'ha prohibit de beure-ho...
Fins que un dia et canses dels “Hauries de... Deuries de...” I decideixes no parlar-ne més. Llavors comencen els rumors, que no sé que és pitjor.
Els diàlegs els pots rebatre, els rumors corren a la teua esquena.
La manca d'informació era, sobre tot en el meu cas, crònica; com la malaltia, i començava de fet, pels mateixos ronyons.
Sols sabia que són dos òrgans sòlids, de la grandària d’un puny i amb forma de fava que tenim a la part mitjana de l’esquena; un a cada costat de la columna vertebral. Poc més sabia.
En realitat els ronyons són uns òrgans fascinants que cada dia processen vora 190 litres de sang per a extreure uns dos litres de productes de rebuig i aigua. Aquests productes es converteixen en orina que flueix cap a la bufeta urinària a través de dos conductes anomenats urèters.
Els productes de rebuig del cos provenen de la descomposició normal de teixits actius, com els músculs i dels aliments. El cos utilitza l’aliment per a reparar-se a ell mateix. Després que el cos haja pres allò que necessita, la resta torna a la sang.
Si els ronyons no ho eliminen, aquests rebutjos s’acumularien en el cos i el danyarien.
La remoció d'eixos rebuigs ocorre en minúscules unitats que tenim als ronyons anomenats nefrones. Cada ronyó té al voltant d’un milió de nefrones. En la nefrona, un glomèrul (que és un vas sanguini o capil·lar molt menut) està entrellaçat amb un tub minúscul que recull l'orina anomenat túbul.
El glomèrul actua doncs com un col·lador: manté les proteïnes i cèl·lules normals en el torrent sanguini i permeten el pas de l’aigua i les substàncies de rebuig. Al principi, els túbuls reben material de rebuig junt amb altres materials que el cos encara podria utilitzar.
Els ronyons llavors fan una cosa meravellosa: mesuren la quantitat que hi ha de compostos químics com el sodi, el fòsfor i el potassi i allibera de nou la quantitat necessària al torrent sanguini. D’aquesta manera els ronyons regulen els nivells corporals d’aquestes substàncies. L’equilibri adequat és necessari per a la vida.
A més d’eliminar deixalles els ronyons alliberen tres importants hormones:
- L’eritropoetina, (EPO) que estimula la medul·la òssia per a produir glòbuls rojos.
- La renina, que regula la
pressió arterial
- Calcitriol que és la forma
activa de la vitamina D, que ajuda a mantenir el calci en l'ossos i
l’equilibri químic.
Les imatges han estat extretes d'Internet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si vols pots compartir el contingut del bloc, clicar al +1 o deixar un comentari. Moltes gràcies per llegir-me!