3 - De dibuixos no viuràs!

— De dibuixos no viuràs!
 
Són les tres del matí. Fa una estona un xiquet em cridava aquestes paraules en un somni. Jo li contestava que ja ho sabia però ell insistia. Tenia una veu desagradable. Aguda. Insuportable. Llavors m’he despertat i sense fer soroll he baixat de l’entresolat i li he obert la porta al gat què miolava insistent demanant per sortir al jardí.
La casa ha quedat en un silenci. Un silenci perfecte. Compacte.
La meua dona dorm. Les xiquetes dormen. Estic desvetllat. La nit és la meua aliada.
Com que estic immers en aquest projecte que vaig començar fa un temps amb dos posts pujats en aquest mateix bloc i pel que m’he proposat relatar la meua experiència i la convivència amb la malaltia renal he decidit posar-me a escriure.

De totes maneres, moltes coses del que haig de narrar en aquest capítol van succeir de nit així que no podia tenir millor companyia. Estic en calçotets, tirat al sofà. La llum del portàtil il·lumina la meua cara plena de son. Els dits es posen a escriure:

En aquest capítol parlaré dels quatre anys que vaig viure irresponsablement i d’esquena a la malaltia. No hi ha cap filtre, cap perspectiva ni actuació que puguen fer-me quedar millor. Vaig acceptar el repte de relatar la meua convivència amb la infermetat. Aquests quatre anys viscuts com si no fos un malalt crònic tenen pes propi i conseqüències pròpies i com a tals s’han de contar. Sense circumloquis.
En certa manera és alliberador.
La tècnica, respecte als altres dos capítols, també serà diferent.
M’he alliberat de tots els meus fantasmes, de totes les expectatives, meues o dels altres. No vaig a preocupar-me de seguir convencions o regles no escrites sobre el que haig de dir o no.

Corria l’any 93. Tot estava preparat per a descobrir la vida U en tot el seu esplendor, La vida U que he anomenat així més endavant, fruit d’una profunda reflexió. És la meua vida pública, una vida sense l’olor d’hospitals ni agulles hipodèrmiques. Una vida normal.
Em trobava sa. Era el paio més sa de l’univers. Feia el mateix que feu els que esteu sans, i més! Podia fer coses siderals. Anava amunt i avall en bicicleta. De casa al poble, que estava a deu quilòmetres. De vegades anava i tornava. Fins i tot diverses voltes al dia. En bicicleta o corrent. Practicava escalada esportiva per a disgust del Dr. Callís que no li agradava la meua afició. Feia caminades per les muntanyes i per les nits, sobretot les d’estiu, sortia a celebrar el meu aniversari, que com queia en aquesta època, el feia durar tota la nit, durant dos mesos. Al matí em llevava sense quasi haver dormit però en un estat formidable i seguia descobrint el món. Era invencible. Començava a creure que res podria parar-me.
Setze, disset anys. Qui volia tornar als hospitals? I per a què? El meu passat es diluïa.
Sols tenia la cicatriu al llom, fruït de la biòpsia al Sant Joan de Déu, que quedava molt enrere i molts mals records, que també quedaven molt enrere. Per davant un univers inabastable d’experiències que demanaven ser viscudes.
I les estava vivint! Menjant-me el món amb un apetit insaciable.

Acabava de fer el batxillerat científic i estava fent el COU en ciències pures. Volia ser geòleg.
Pilot d’avions ja ho havia descartat. Calia molta matemàtica i les fórmules en les meues mans perdien la lògica. Els números es convertien en nyaps i 2+2 podia donar-me vaca, piràmide o, amb sort, quatre. El mestre de matemàtiques, en veurem el primer dia a la seua classe de COU, em mirava recelós. Jo podia olorar la seua incredulitat. El sentia pensar: ¿Com un inútil com aquest està en la meua excel·lent classe de futurs científics? Però hi havia arribat. Per mèrits propis i perquè alguna casualitat de l’univers va fer que en algun moment, en els exàmens, el resultat dels nyaps encertaren el resultat correcte. Estava en el millor moment i tot podia eixir bé. Fins i tot les mates.
A més, la meua malaltia renal ja s’havia encarregat de menut de frustrar la meua dèria de volar. Ja havia arruïnat el meu futur en l’aviació, què més volia? Perquè havia d’escoltar-la ja? Els pilots estan sans i tenen tots un somriure preciós que combina amb el vestit, la gorra i els núvols. On anava jo amb aquelles dents desfetes per la medicació que em donaren de menut* que amb l’únic que combinaven era amb el groc corporatiu d'Iberia? Aniria a embrutar l’immaculat món de l’aeronàutica. A més, seguia essent massa prim, si aconseguia enfilar-me en una cabina, les hostesses em miraren amb rebuig.
Millor no mirar tant als núvols i fer-ho a terra.
La geologia m’agradava. Vaig tenir sort amb una professora, donya Emilia li deien, que em va fer estimar els minerals i les plaques tectòniques. A més, els moviments de la Terra eren tan impredictibles com els resultats de les meues operacions. Així que vaig fer el COU en la mateixa línia.
Llavors la lògica matemàtica, necessària també en les ciències de la Terra, em va donar un revés que em va deixar lelo i de la bufetada va fer saltar del meu cap la idea de fer-me geòleg com salta un queixal en un combat de boxa.
Quedava el dibuix. Que tampoc estava gens malament i a més no estava subjecte a cap fórmula. Era bo en eixa habilitat concedida per unes pastilles que em van donar a nou anys. Faria disseny gràfic. Després ja voríem. 
Amb un carbonet podia doblegar el meu futur com doblegava les meues marques personals en les curses que feia contra mi mateix, anant de casa al poble i del poble a casa. 
No hi podia haver barreres per a un tipus tan fort com jo!

La vida U prenia forma i s’imposava sobre la meua vida DOS que s’havia diluït fins a desaparéixer dins meu.
Aquesta actitud de negar la malaltia havia de tenir per força un origen.

Retrocedim fins a l’any 84. Tinc nou anys i, provenint de Barcelona acabe d’arribar a viure a un poblet al Nord d’Alacant. Darrere he deixat a tots els amiguets d’infància. En aquell temps, quan algú emigrava l’adéu era sovint per a sempre. En el meu cas així va ser i, com el món no estava tan comunicat com ara, no vaig conservar cap contacte. A mesura que anava creixent sempre he pensat que em faltava un passat per a compartir. Tots els xiquets de la meua nova classe es coneixien de ben menuts. Tenien vivències comunes que els unien. Jo no tenia aquests vincles. De nou anys enrere jo no tenia història. 
Fa uns anys, un dia que devia tenir enyorança i nostàlgia em vaig preocupar per buscar a alguns d’aquells antics amics de classe. Em devia sentir buit i pensava que ells tindrien tots els records que em faltaven. A un parell d’aquests xiquets els vaig retrobar pel Facebook però quan mire les fotos no els reconec. Ara tenen quaranta-dos anys. Hem parlat poc. Les nostres vides es van separar el 1984. I vaig assumir que allí es van quedar els records.

Així doncs, la relació més llarga que a setze anys conservava era amb habitants de la vida DOS: El Dr. Callis, la Margarida i una horda d’infermeres. Tots sanitaris.
En arribar al poble jo no coneixia a ningú. Prompte vaig fer amistats però un parell d’anys més tard ens mudarem a viure a una casa de camp, a deu quilòmetres d’aquest. Un lloc isolat on no arribava encara la llum elèctrica i de nit ens hi veiem amb una placa solar. Els pares començaren la gran reforma d’aquell casalot i jo vaig començar a viure en una casa en obres. Una vida que dóna nom a aquest bloc, perquè sempre he viscut en cases en obra. Ara mateix la meua pròpia fa deu anys que ho està.
Aquella nova mudança, em deixava amb poques possibilitats de compartir aventures amb altres xiquets fora de l’escola. Quan ells quedaven, en sortir de classe, per a jugar i fer trastades, nosaltres marxàvem a la casa, on em quedava mirant estrelles i fent maquetes d’avions.
La vida U, després de setze anys sota l’ala dels pares i de set vivint al camp, em va mostrar totes les seues possibilitats arran d’un viatge a Anglaterra. Allí, vaig conéixer la violència i també l’amor. (O com vulgui que se’n diga al fet de caminar agafat de la mà i petonejar-se graponer amb algú de l’altre sexe.) Guarde un bon record de les dues situacions.
De la primera, i com que estava realment fort, em recorde amb el llavi partit i llevant-me de damunt a tres individus a cops de puny. Va ser el primer i l’únic cop que m’he barallat. No estic orgullós d'haver-ho fet però el record em reafirma en el fet que estava realment fort. De la segon; que aparentment no se’m donava malament el tracte amb el sexe oposat.
Aquell que fou un xiquet malaltís tenia a l’adolescència alguna cosa que atreia les noies.
Lògicament jo no els parlava de la meua malaltia. Estava esplèndid. Prim i fibrat. La meua pell traspuava salut per tots els porus i, a més, vaig descobrir-me dotat d’una retòrica particular. 
A pesar de tot el que més endavant hauria de passar, guarde molt bons records d’eixos anys. Com també de la meua infància, que va ser molt feliç.

Anar a València a estudiar disseny gràfic va ser definitiu. Brutal. Qui havia viscut divuit anys amb restriccions horàries, visites als metges, medicaments i hospitals i que vivia mig aïllat al camp, a deu quilòmetres d'un poble… es trobava de sobte en una gran ciutat. Tota per a ell. El meu caràcter obert i el meu estat físic saludable em permetia estar en tots els saraus. Coneixent gent. Coneixent noies.
Sense ser cap gigoló feia les meues conquestes. Volia mostrar la meua millor versió i en aquesta equació no es contemplava de cap manera el meu passat com a malalt crónic…
M’havien parlat del divertit que és tenir moltes núvies diferents. I m’hi vaig aplicar amb més o menys encert enduent-me, de retruc, alguna carabassa.
Vaig treure el millor que un jove en plena forma podia donar però conservant sempre un deix de timidesa.
De vegades pense en aquelles xiques. No passa res per fer-ho. Tots penseu en els vostres primers amors. Sé que la meua dona de vegades pensa en ells. A casa d’aquestes coses no en parlem, perquè ja ha passat i segons com, seria posar merda dins la relació. Jo m’alegre que ella també haja tingut amors i que al final m’haja elegit a mi. Sóc afortunat.
Ens estimem i respectem. Tinc la sort de tenir una dona que m’estima, que m’estimava quan tenia el miratge d’estar sa i encara no la coneixia. També que ha seguit estimant-me quan ja no estava sa.
Jo a ella també l’estime, encara que no li ho dic tan sovint com deuria.
Respecte a aquelles xiques haig de reconéixer que em vaig comportar com un cabró amb elles. Jo les recorde amb afecte, elles segurament no. Supose que en aquells primers moments necessitava viure molt i no les vaig tractar bé. No és just que jo conserve un bon record seu mentre que elles tinguen de mi un immens abocador, però portava de fàbrica una retirada sinistra, no m’agradava el compromís ni parlar del meu passat. A més, a cap xica li agrada que la seduïsca un paio que resulta després que és un malalt crònic a qui un metge li ha dit que és estèril i no li donarà descendència i a qui tot (com veureu) pot complicar-se-li molt d’un dia per l’altre. No és fàcil conviure amb un malalt. Per molt professional que siga.

Així que es tractava de jugar a que som animals i l’espècie sols pot tirar endavant amb individus sans.

Pot ser alguna d’elles, un dia, llegisca aquestes línies. Segurament tindrà una sorpresa i respirarà alleugerada. Jo també respire alleugerat. En el joc no es contemplava la infermetat. En la vida U no existeixen hospitals ni analítiques periòdiques.

Aquells anys escrivia molt de nit, com avui. M’agradava la literatura i els finals dramàtics però la vida cursi, la de cartes perfumades i dibuixets romàntics, no anava amb mi, de manera que em vaig centrar més a esprémer les possibilitats d’una vida fent esports extrems, escalant muntanyes, fent puenting i traent punta a la nit amb actitud dissoluta i despreocupada. M’inventava cada dia, recorria els carrers, descobria el món fins a la matinada. Era la vida U. Sense embuts ni consciència.
Si viure la vida sense pensar que estàs malat és vida. 
Si estàs malalt i la vius així és inconsciència.
 

La realitat em va vindre a buscar durant el concert del meu grup preferit.
En tornar a la casa on ens quedàvem els amics que havíem anat al concert vaig notar molt de mal al pit. Un dolor que no em deixava respirar i vaig passar la nit en blanc, assegut en mig d’unes quinze persones que dormien escampades pel menjador… no tenia por ni ansietat, però no em podia moure perquè em feia massa mal.
Vaig passar el cap de setmana reposant perquè el dolor, tot i que menys intens, em seguia molestant.
Dilluns vaig anar al vell ambulatori del poble. Allà em prengueren la tensió i van veure que la tenia pels núvols. El Dr. Cristobal, que era el meu metge de capçalera per aquells dies, em va dir que, ja que estava estudiant a València, anés a l’hospital “quan tingues una estona”. Que no estava de més que em donaren un cop d’ull.
Aquella setmana vaig anar caminant des de l’avinguda de Primat Reig on tenia el pis fins a l’hospital La Fe antiga. Ho vaig fer sol. Presagiant el que seria la convivència amb la vida DOS, que renaixia furiosa i avisant-me de la solitud, el dolor i la incertesa que aniria a provocar-me.
A La Fe vella em feren una analítica. Recorde la cara de la doctora de la qual malauradament no aconseguisc recordar-ne el nom, quan em va fer passar a consulta i em va dir sense preàmbuls que allò que havia tingut el cap de setmana anterior havia estat una angina de pit. Em va parlar d’olles de pressió i em va dir que havia de fer diàlisi.

—Ara? — Li vaig demanar com si res.

Es va quedar perplexa de com havia encaixat la notícia. Em va preguntar si venia sol. Em va preguntar si comprenia el que em deia…
La veia tan sorpresa.
El que ella no sabia és que tot i haver sigut inconscient quatre anys, aquell dia estava completament tranquil. Com si tota la professionalitat adquirida durant els primers divuit anys de vida es fes càrrec de la situació.
No era una cosa que hagués d’assumir, sinó que d’alguna manera estava acostumat.
—A diàlisi? Ara? No, encara no ho sabem. T’haig d’ingressar i veure com evoluciones. Igor, estàs molt greu.